Cocentaina

Cocentaina és un municipi valencià i capital de la comarca del Comtat.

Dites populars

A Muro tots són carlistes, a Alcoi republicans, a Cocentina pandorgos i a Alcúdia liberals.^[1]
A Sant Jaume i Santa Anna, raïm a la Plana; sino en la d'ací, en la de Cocentaina.^[2]
Bona vila és Cocentaina però millor és Ontinyent, tallafilos en Albaida, carrascolos en Agullent, al Alfarrasí els pollosos, doctes en Montaverner, en la Pobla els talonuts, còlbits en Benicolet, en Llutxent les rabosetes i els rabosots en Pinet. Cap al port de Benigànim aniré com un coet.^[3]
Cocentaina la pollosa i Alcoi el gran cavaller; no passeu per Benilloba, que no hi ha cap de diner.^[2]
Cocentaina per la ceba, Benilloba pel meló, Alcoletge per la pera, Benifallim pel cigró.^[2]
Cocentaina trau la vaina de la dolçaina.^[2]
En Alacant me'n vullc anar a enramar-me de petxines, i a Cocentaina tornar per la flor de les fadrines.^[2]
En Cocentaina, socarrats.^[2]

(var.) En Cocentaina, els socarrats, algepsers i forners.^[2]

Fa referència a l'incendi pels moros l'any 1303

En Muro tots són beatos, socarrats en Cocentaina, en Gorga són cavallers, culiblancs en Almudaina.^[2]

(var.) En Muro tots són beatos, socarrats en Cocentaina, en Gorga són baladrons, culiblancs en Almudaina.^[2]

En Muro tots són carlistes; en Alcoi, republicans; en Cocentaina, pandorgos; i en Alcúdia, lliberals.^[2]
Les xiques de Cocentaina toquen la baina de la dolçaina del dolçainer.^[4](val.)
Per a algepsers Cocentaina, per a faeners Benillup, per cantadors Almudaina i per pobres Catamarruc.^[2]

(var.) Per a algepsers Cocentaina, p' a faeners Benillup, gorrominos a Almudaina, pobres a Catamarruc.^[2]

Per amantes Benilloba, per algepsers Cocentaina; per a almidonats en Dénia; per a bossals, Pedreguer.^[2]

(var.) Per amantes Benilloba, per algepsers Cocentaina, per a estar amples Famorca, per cireres Almudaina.^[2]

Socarrats de Cocentaina, ja heu perdut l'enteniment; heu baratat les campanes per tramusos i aiguardent.^[2]
Tots els de Cocentaina van a Alcúdia; jo m'estic a ma casa, vaja qui vulga.^[2]

Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Tercera edició. Barcelona: Editorial Selecta, 1982 (Biblioteca Perenne ; 15). ISBN 84-298-0452-8.
Blas Núñez, Amparo; Oriola Velló, Frederic. El mirall pautat. Recull d'expressions i parèmies musicals en la tradició popular. Gandia: Edicions Tívoli, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2012. ISBN 978-84-939264-3-4.
Parés i Puntas, Anna. Tots els refranys catalans (en català). Barcelona: Edicions 62, 1999. ISBN 842974519X.
Sanchis Guarner, Manuel. Els pobles valencians parlen els uns dels altres. València: Eliseu Climent, 1983. ISBN 8475020674.