Dolçaina
La dolçaina, també anomenada donçaina, xaramita, xirimita o gaita, és un instrument musical de vent, de llengüeta doble i tub cònic, generalment de fusta, amb una sèrie de forats que es tapen amb els dits. Per aquesta forma cònica i no cilíndrica, especialment al final, se li donava antigament el nom de trompa. El músic que fa sonar la dolçaina és el dolçainer.
 | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Article a la Viquipèdia | |
 Multimèdia a Commons | |
| Detalls | |
| Tipus | oboès simples de tub cònic |
 | |
Dites populars
modifica- Altra cosa és ball amb dolçaina.[1]
- Cocentaina trau la vaina de la dolçaina.[2]
- D'Aielo de Malferit són els guapos colmeners, i de l'Olleria els músics de dolçaina i tabalet.[3]
- Dolç com la dolçaina, i clar com el clarinet.[4](val.)
- Dolçaina pagada, mal tocada.[5]
- El cavall corredor, en sentir la dolçaina ja relintxa.[4](val.)
- Festa sense masclets, dolçaina i tabalet, no és festa.[4](val.)
- (var.) Sense masclets, dolçaina i tabalet, la festa ni és festa, ni és res.[6](val.)
- Les xiques de Cocentaina toquen la baina de la dolçaina del dolçainer.[4](val.)
- Per a enterar a la gent d'un llanç molt original que ha passat a Ontinyent, no hi ha millor instrument, que la dolçaina i el tabal.[7]
- Quan passa el vent per la dolçaina és hora de bellugar els dits.[1]
- Tibero té una dolçaina, la repica en Alacant; la dolçaina de Tibero respon en lo Tossal Blanc.[2]
Frases fetes i locucions
modifica- (var.) Portar (algú) en tabal i donçaina.[4]
Molestar insistentment
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 Pàmies i Riudor, Víctor. «Dolçaina» (en català). Paremiologia catalana comparada digital, 2020-.
- ↑ 2,0 2,1 Parés i Puntas, 1999, p. 477-524.
- ↑ «Aielo de Malferit». Mancomunitat de Municipis de la Vall d'Albaida. Arxivat de l'original el 7/11/2012. [Consulta: 4 gener 2017].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Blas Núñez; Oriola Velló, 2012.
- ↑ 5,0 5,1 Gargallo i Gregori, José. «El Refranyer: Dites, refranys i maneres de dir». L'autor, 2010-. [Consulta: 31 desembre 2024].
- ↑ Parés i Puntas, 1999, p. 179.
- ↑ Sanchis Guarner, 1983, p. 201, Vol. 5. Sector central interior.
Bibliografia
modifica- Blas Núñez, Amparo; Oriola Velló, Frederic. El mirall pautat. Recull d'expressions i parèmies musicals en la tradició popular. Gandia: Edicions Tívoli, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2012. ISBN 978-84-939264-3-4.
- Parés i Puntas, Anna. Tots els refranys catalans (en català). Barcelona: Edicions 62, 1999. ISBN 842974519X.
- Sanchis Guarner, Manuel. Els pobles valencians parlen els uns dels altres. València: Eliseu Climent, 1983. ISBN 8475020674.