Campana

instrument musical de percussió

La campana és un instrument musical de percussió fet de metall (sovint bronze) que té la forma d'un vas rodó, d'amplària creixent devers la boca i el qual va suspès boca avall. Es toquen mitjançant un batall o martell exterior. El so que produeix quan és colpida pel batall o un martell s'anomena campanada.

Infotaula d'objecteCampana
Torre de Sant Sebastià 02.JPG
Torre de Sant Sebastià (Palafrugell)
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Article a la Viquipèdia
Commons-logo.svg  Multimèdia a Commons
Detalls
Tipus basos de percussió, obra d'art i artefacte
Modifica dades a Wikidata

Dites popularsModifica

  • A campanes tapades[1]
  • A gent orada, campana de fust.[2]
(var.) Gent boja, campana de fusta.[2]
(var.) Així com és la campana, tal és la batallada.[2]
  • Tots duim una campana dalt es cap.[2]

EndevinallesModifica

  • Petit com una dent
    i fa córrer tota la gent.[7]
(var.) És petit com una dent
i fa córrer tota la gent.[8]
batall de la campana
  • A qui peguen més fort
    com més alegria es té?[7]
  • Altes són ribes,
    criden les brides,
    com més n'hi ha de mortes
    més criden fortes[7]
  • Dalt d'una riba
    canta una griva.
    Quan l'amo és mort
    canta més fort.[9]
(var.) Dalt d'una riba
hi canten cabrides,
quan l'home és mort
canten més fort.[7]
(var.) Dalt d'una riba
canten cardines;
quan l'home és mort
canten més fort.[8]
(var.) Dalt de les bigues
canten cabrides
Quan l'home es mort
canten més fort.[9]
(var.) Dalt de les bigues
hi canten formigues,
quan l'avi és mort
canten més fort.[7]
(var.) Dalt de les bigues,
canten formigues.
Quan l'avi és mort
canten més fort.[9]
(var.) Dalt de les bigues,
canten cabrides,
quan l'home es mor
canten més fort.[10]
  • Damunt un puig reunits
    belen cabres i cabrits,
    i en haver-hi a baix un mort
    llavors sí que belen fort.[7]
  • Entre quatre parets altes,
    hi ha un home en camisa,
    pegant voltes, pegant voltes,
    se li veu la llonganissa.[11]
  • És molt vella, però és forta.
    Quan parla tothom la sent.
    Ocupa un lloc enlairat
    i té una sola dent
    que belluga constantment.[9]
  • Estic a la finestra
    passo la vida molt distreta
    tenint al meu davant
    molts països i molts camps,
    i em passo la vida
    cantant i ballant.[7]
  • Estic fermada amb una corda,
    com si fermessin un gos,
    ballo quan els altres ploreu,
    de vegades ballo plorant i tot.[7]
  • Gall galleret,
    canta dalt d'una paret,
    mai es lleva i no té fred.[12][13][7][8]
  • Maria Antònia està al terrat
    amb el cul arremangat,
    tant si neva com si plou
    Maria Antònia mai es mou,
    tant si plou com si neva
    Maria Antònia mai es lleva.[7]
  • Posició molt alabada
    ocupa la gran senyora,
    però n'és tan rondinaire
    que a tothom fa anar a l'hora.[12]
  • Què és això?
    Una vella amb una dent
    que fa córrer tota la gent.[9]
  • Quin és l'instrument de corda
    més fàcil de tocar?[7][14]
  • S'estira amb un cabell
    i crida davant del rei.[7]
  • Si em fonc és senyal que neixo,
    tinc padrí i no tinc padrina,
    no vull anar mai a estudi
    i quan crida ningú crida.[8]
  • Sóc un instrument de corda
    que fa riure i fa plorar,
    com que en tinc una de sola
    la canalla em sap tocar.[8][7][14][12]
  • Té boca i no té dents,
    té llengua i no té gust,
    no té calor i la venten,
    mou foc i no fa fum.[7]
  • Una jaia veia veia
    que només té una dent,
    i amb una queixalidana
    en replega més de cent.[13][13]

Frases fetes i locucionsModifica

  Faltar a l'escola.
  • [Ser] Més enutjós que les campanes / per les batialles de Nadal.[16]
  Que causa moltes molèsties.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

  • Amades, Joan. Costumari català : el curs de l'any (en català). Vol. I. Hivern. Barcelona: Salvat, 1982. ISBN 84-345-3673-0. 
  • Amades, Joan. Costumari català : el curs de l'any (en català). Vol. II. Les carnestoltes. La quaresma. Setmana Santa. El Cicle Pasqual. Barcelona: Salvat, 1989. ISBN 8434536730. 
  • Amades, Joan. Costumari català : el curs de l'any (en català). Vol. V. Tardor. Barcelona: Salvat, 1982. ISBN 84-345-3673-0. 
  • Amades, Joan. Folklore de Catalunya : cançoner. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8. 
  • Cinc mil refranys catalans i frases fetes, populars (en català). Barcelona: Millà, 1965 (Biblioteca popular catalana vell i nou ; 3). ISBN 8473040082. 
  • Bassols, Maria Margarida. Endevinaller. València: Tres i Quatre, 1994 (L'Estel). ISBN 978-84-7502-376-2. 
  • Castellví, Joan. Cinc-centes endevinalles / recollides, traduïdes, originals i versificades per Joan Castellví Cerdà (en català). 3a edició. Barcelona: Eler, 1956. 
  • Correig i Blanchar, Montserrat; Cugat i Solà, Laura; Rius i Benito, Dolors. Una Capseta blanca que s'obre i no es tanca (en català). 2a edició. Barcelona: Ed. Graó, 1986. ISBN 9788485729111. 
  • Martí i Adell, Cristòfol. Les nostres endevinalles. València: Edicions del Bullent, 1991 (Esplai juvenil, 5). ISBN 84-86390-40-0. 
  • Escoles Nacionals de Sant Josep. Endevinetes (en català). 1a edició. Eivissa: IEE, 1985 (Col·lecció "Nit de Sant Joan"). 
  • El Llibre de les endevinalles : col·lecció selecta de velles i noves endevinalles versificades : pròpies per a passar una bella estona (en català). Barcelona: Salvador Bonavía, 1925 (Biblioteca Bonavia ; 14, 19). 
  • Espinal, Maria Teresa. Diccionari de sinònims de frases fetes (en català). 2a ed. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions; Publicacions de la Universitat de València; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006. ISBN 84-490-2441-2. 
  • Serra i Boldú, Valeri. Enigmística popular: endevinalles i altres jocs d'esperit. Barcelona: Políglota, 1922 (Minerva. Col·lecció popular dels coneixements indispensables; 36).