Campaner
persona que toca les campanes
El campaner és aquella persona que té com a ofici bastir, instal·lar o tocar les campanes d'una església, ermita o altres llocs de culte.
 Representació del campaner de Liberty Bell (Graham's Magazine, 1854) | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Multimèdia a Commons | |
 |
Citacions
modifica- El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.[1]
Josafat, 1906. — Prudenci Bertrana i Comte
- En aquells temps, en els campanars hi havia campanes que eren servides per molt bons campaners. Hi havia campanes per a fer tota mena de drings. Les batallades per al toc de fi —el toc que exigia la mort d’un senyor, o senyora, ric, important o distingit— eren patètiques, trèmules, espaiades i emocionades i per a arribar-hi calia la col·laboració de la sensibilitat del campaner. Quan se sentia el toc de fi, sobre la vila es feia un gran silenci i l’aire vibrava com si l’estiressin. Un bon toc de fi valia vuit ralets.[2]
- «La substància», a El meu país, 1968. — Josep Pla i Casadevall
Dites populars
modifica- A Alforja tenen el campaner tort.[3]
- Boig serà el campaner que assenyala pedregades per Cap d'any.[4]
- Boig serà el campaner que pels Reis toca a bon temps.[5]
- Home boig, gran campaner.[6]
- L'ofici més alt és el de campaner.[7]
- Per la Candelera, la cigonya campanera, i si no fa fred, la cigonya i l'oreneta.[8]
Endevinalles
modifica- Qui és el que mai no pot anar a la processó?[9]
- (var.) Qui són aquells que no van mai a la processó?[10]
Referències
modifica- ↑ Bertrana i Comte, 2014.
- ↑ Pla, 1968, p. 388.
- ↑ Amades, 1951, p. 1207.
- ↑ Amades, 1982, p. 379, vol. I.
- ↑ Amades, 1982, p. 443, vol. I.
- ↑ Farnés i Badó, 1992, p. 104.
- ↑ Gargallo i Gregori, José. «El Refranyer: Dites, refranys i maneres de dir». L'autor, 2010-. [Consulta: 18 desembre 2024].
- ↑ Amades, 1982, vol. III.
- ↑ Amades, 1982.
- ↑ Serra i Boldú, 1922.
Bibliografia
modifica- Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Vol. 2. Cançoner, cançons, refranys, endevinalles. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8.
- Amades, Joan. Costumari català : el curs de l'any (en català). Vol. I. Hivern. Barcelona: Salvat, 1982. ISBN 84-345-3673-0.
- Amades, Joan. Costumari català : el curs de l'any (en català). Vol. III. Corpus. Primavera.. Estella: Salvat, 1989. ISBN 8434536730.
- Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Cançoner (en català). Barcelona: Selecta, 1951.
- Bertrana i Comte, Prudenci. Josafat (en català). Barcelona: Edicions 62, 2014 (Educació 62). ISBN 978-8492672509.
- Farnés i Badó, Sebastià. Paremiologia catalana comparada (en català). 5. Barcelona: Columna, 1992-1998.
- Pla, Josep. «La substància». A: El meu país (en català). Barcelona: Destino, 1968.
- Serra i Boldú, Valeri. Enigmística popular: endevinalles i altres jocs d'esperit. Barcelona: Políglota, 1922 (Minerva. Col·lecció popular dels coneixements indispensables; 36).