Obre el menú principal

Campaner

persona que toca les campanes
Aquest article tracta sobre la professió de tocar campanes. Si cerqueu el municipi que té per gentilici els campaners, vegeu «Campos».

El campaner és aquella persona que té com a ofici bastir, instal·lar o tocar les campanes d'una església, ermita o altres llocs de culte.

Campaner
Bellringer1776.jpg
Representació del campaner de Liberty Bell (Graham's Magazine, 1854)
Projectes germans
Commons-logo.svg  Multimèdia a Commons
Modifica dades a Wikidata

CitacionsModifica

  • El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.[1]
  Josafat, 1906. — Prudenci Bertrana i Comte
  • En aquells temps, en els campanars hi havia campanes que eren servides per molt bons campaners. Hi havia campanes per a fer tota mena de drings. Les batallades per al toc de fi —el toc que exigia la mort d’un senyor, o senyora, ric, important o distingit— eren patètiques, trèmules, espaiades i emocionades i per a arribar-hi calia la col·laboració de la sensibilitat del campaner. Quan se sentia el toc de fi, sobre la vila es feia un gran silenci i l’aire vibrava com si l’estiressin. Un bon toc de fi valia vuit ralets.[2]
  «La substància», a El meu país, 1968. — Josep Pla i Casadevall

Dites popularsModifica

ReferènciesModifica

  1. Bertrana i Comte, 2014.
  2. Pla, 1968, p. 388.
  3. Amades, 1951, p. 1207.
  4. Amades, 1982, p. 379, vol. I.
  5. Amades, 1982, p. 443, vol. I.
  6. Farnés i Badó, 1992, p. 104.
  7. Gargallo i Gregori, José. «El Refranyer: Dites, refranys i maneres de dir». L'autor, 2010-. [Consulta: 15 novembre 2019].
  8. Amades, 1982, vol. III.

BibliografiaModifica

  • Amades, Joan. Costumari català : el curs de l'any. Vol. III. Corpus. Primavera. (en català). Estella: Salvat, 1989. ISBN 8434536730. 
  • Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Cançoner (en català). Barcelona: Selecta, 1951. 
  • Farnés i Badó, Sebastià. Paremiologia catalana comparada. 5 (en català). Barcelona: Columna, 1992-1998. 
  • Pla, Josep. «La substància». A: El meu país (en català). Barcelona: Destino, 1968.