Joan Maragall i Gorina

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 — Barcelona, 20 de desembre de 1911) va ser un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX.

Joan Maragall i Gorina

Retrat de Joan Maragall fotografiat el 1903 per Pau Audouard
Projectes germans
Biografia a la Viquipèdia
Obres de l'autor a Viquitexts
Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement	Barcelona,  10 d'octubre de 1860
Mort	Barcelona,  20 de desembre de 1911 (51 anys)
Ocupació	Poeta, traductor, escriptor i periodista
Els drets d'autor han expirat

Citacions

• Barcelona es desvetlla a la moderna vida europea.

Sobre la Barcelona de 1888

• No sou joves? Doncs demanèu la lluna.

Fragment del discurs «Als estudiants», llegit a la Lliga Regionalista, Desembre de 1903.

• Dins de cada català hi ha un anarquista [...] Heus aquí l'ànima catalana: la llibertat.

(en castellà) Dentro de cada catalán hay un anarquista [...] He aquí el alma catalana: la libertad.

Alma catalana. Alma Española, Núm. 12, 24 de gener de 1904.

Joan Maragall va rebre l'encàrrec de descriure el retrat de la societat catalana de la revista Alma Española. Posteriorment, el text fou editat al llibre Vida escrita. Ensayos

• Nodreix l'amor de pensaments i absència, / i així treurà meravellosa flor.

Cauterets, 26 de juliol de 1911.

Primers versos del poema Nodreix l'amor de Joan Maragall

Obra literària

Visions i Cants (1900)

Selecció de frases del llibre de poemes Visions i Cants de Joan Maragall publicat l'any 1900.

Escolta, Espanya, — la veu d'un fill
que et parla en llengua — no castellana.

• Al damunt dels nostres cants / aixequem una Senyera / que'ls farà més triomfants.

«El cant de la senyera».

Fou escrita per Joan Maragall per com a himne de l'Orfeu Català

• La sardana és la dansa més bella / de totes les danses que s fan i es desfan.

«La Sardana».

Fou escrita per Joan Maragall per a l'Orfeu Català

• Alcem els cors cantant la vida entera / amb els brots i am les fulles que sen van; / gosem el dia séns mirâ endarrera, / sense pensâ amb els dies que vindran.

«Cant de Novembre».

• Cap á la part del Pírineu, / vora els serrats y arrán del mar, / s'obre una plana riallera: / es l'Empordà.

L'Empordà.

Fragment inicial de L'Empordà escrita per Joan Maragall per a l'Orfeu Català

Oda a Espanya

• Escolta, Espanya, —la veu d'un fill / que et parla en llengua— no castellana: / parlo en la llengua— que m'ha donat / la terra aspra: / en 'questa llengua — pocs t'han parlat; / en l'altra, massa.

La desfeta de l'Armada Espanyola a la Guerra de Cuba i la pèrdua de les últimes colònies d'Ultramar provoca una greu crisi d'identitat d'una Espanya subdesenvolupada, regida per una oligarquia agrària. Maragall expressa la manca de sensibilitat d'aquesta Espanya monàrquica i centralista a les diferents nacionalitats i llengües.

• Jo he vist els barcos — marxar replens / dels fills que duies — a que morissin: / somrients marxaven — cap a l'atzar; / i tu cantaves — vora del mar / com una folla.

Al·lusió al transport dels reservistes a la Guerra de Cuba, que produí un grau alt de mortaldat.

• Hont ets, Espanya? — No't veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua—que't parla entre perill / Has desaprès d'entendre an els teus fills? / Adéu Espanya!

La pèrdua d'identitat pròpia i el desencantament d'una Espanya progressista tal com l'havia concebuda acaba amb una proclama a la desintegració amb Espanya

Elogi de la Paraula (1903)

Recull de citacions de l'Elogi de la Paraula escrit per Joan Maragall l'any 1903 on formula el seu estil literari.

• La paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món, perquè en ella s'abracen i's confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la nostra naturalesa.
• Tots parlarem mig cantant amb veu de sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de les llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot.

Articles

La Ciutat del perdó (1909)

Article escrit el 10 d'octubre de 1910 on Joan Maragall demanava el perdó de Francesc Ferrer i Guàrdia, que havia estat detingut i estava a punt de ser afusellat pels fets de la Setmana Tràgica. Maragall va mirar que li publiquessin l'article a la Veu de Catalunya, i del qual Enric Prat de la Riba n'era el director. Un acord de Prat de la Riba amb el govern d'Antonio Maura va impedir la seva publicació.

• Algunes nobles veus que aquí mateix s'han alçat i altres que n'he sentit per altra banda m'han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d'amor.
• Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s'hagi d'esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s'agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més que vosaltres!
• ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l'heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d'estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu—lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l'hora.
• Les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d'ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l'amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat.
• Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas —que no ho puguen dir!—: —An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos—; sinó que hauran de dir: —Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la «ciutat de les bombes»; sinó que l'anomenada us vindrà d'una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l'anomenada us vindrà de l'amor, i Barcelona serà dita: «la ciutat del perdó», i des d'aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.

Bibliografia

• Castañares, Wenceslao; González Quirós, José Luis. Diccionario de citas (en castellà). Madrid: Noesis, 2002. ISBN 9788487462634. 

Enllaços externs

• Arxiu Joan Maragall - Biblioteca de Catalunya