Obre el menú principal

Enric Prat de la Riba i Sarrà

polític català
(S'ha redirigit des de: Enric Prat de la Riba)
Aquesta pàgina conté fragments escrits en català genuí, anteriors a la normativa de Pompeu Fabra.
Es reprodueix la font original per preservar-ne el significat íntegre i no desvirtuar-la. Podria semblar que hi ha errors ortogràfics que en realitat no ho són.

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, Vallès Oriental, 29 de novembre de 1870 — Castellterçol, Vallès Oriental, 1 d'agost de 1917) fou un polític, advocat i periodista català. Fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle XIX.

Infotaula de personaEnric Prat de la Riba i Sarrà
PratRiba-4716.jpg
Retrat d'Enric Prat de la Riba
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Biografia a la Viquipèdia
Wikisource-logo.svg  Obres de l'autor a Viquitexts
Commons-logo.svg  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Castellterçol
29 de novembre de 1870
Mort Castellterçol
1 d'agost de 1917 (46 anys)
Ocupació Periodista, assagista, polític i advocat
Modifica dades a Wikidata

CitacionsModifica

Obra literàriaModifica

La nacionalitat catalana (1906)Modifica

Recull de citacions del llibre d'Enric Prat de la Riba La nacionalitat catalana publicat l'any 1906:[1]

  • La terra és el nom de la patria, la terra catalana és la patria catalana.[1]
  Capítol I. Introducció.
  • Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat.[1]
  Capítol VIII. El Nacionalisme Polítich.
  • Cada nacionalitat ha de tenir un sol Estat que tradueixi en acció y conducta les inspiracions colectives.[1]
  Capítol VIII. El Nacionalisme Polítich.
  • L'aspiració d'un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la fórmula política del nacionalisme.[1]
  Capítol VIII. El Nacionalisme Polítich.
  • La imposició crida repulsió.[1]
  Capítol VIII. El Nacionalisme Polítich.

Activitat políticaModifica

Discurs inaugural com a President de la Mancomunitat de Catalunya (1914)Modifica

Recull de citacions del discurs inaugural d'Enric Prat de la Riba després de ser escollit president de l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d'abril de 1914 a Barcelona:

  • La Mancomunitat clou un període i n'obre, n'inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n'iniciem un altre, que és el demà, que és l'esdevenidor, que és el desconegut.[2]
  • Volem donar a la nostra llengua la plenitud d'imperi sobre tota la vida nostra, i, ja que no ha pogut aconseguir l'expansió territorial gloriosa d'altres llengües germanes, donar-li en intensitat el que en extensió sempre més ha de mancar-li.[2]
  • Volem que la nostra vida econòmica no sigui subordinada a grans forces estrangeres, sinó que constitueixi un sistema i un organisme complet, coordinat amb els dels altres països, però no pas sotmès o colonial, sinó nacional i propi.[2]
  • Volem que els nostres municipis puguin dotar-se de tots els serveis d’instrucció, de policia urbana i d'aprofitament rural proporcionats a la seva importància fins a arribar, entre l'esforç propi i el dels organismes superior, a fer que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part del servei de la policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera.[2]
  • Aquest és el nostre ideal, i quan un ideal és no pas una llista, un qüestionari acadèmic, sinó un sentiment i una voluntat, i un estusiasme popular, creieu, senyors diputats, que, per alta que sigui la idealitat, la realitat és ja ben vista.[2]
  • Declaro constituïda la Mancomunitat de Catalunya.[2]

Discurs als diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1917)Modifica

Recull de citacions en ésser reelegit per segon cop com a president de la Mancomunitat de Catalunya, el 14 de maig de 1917 a Sitges:

  • Entrem ara en el segón moment de la vida de la Mancomunitat, en el període de la seva consagració definitiva.[2]
  • No hem fet la Mancomunitat per a tenir una Diputació més gran, ni per a donar a l'ànima catalana un petit cos d'administració subordinada, secundària: una província. Tots, anant més o menys enllà, qui deturant-se aviat, qui veient lluny encara el terme del seu ideal, tots volem per a Catalunya un cos d'Estat.[2]
  • Les paraules vives no són fórmules immòbils com les inscripcions buidades en la duresa rígida dels marbres o dels bronzes, sinó carn i sang del poble que les diu.[2]
  • No hi ha perill més gros que la immobilitat: restar aturat és morir. Qui no es transformi intensament i depressa, en tots els ordres, avençant-se a les exigencies del nou ambient universal, o deixarà d'ésser o esdevindrà montjoia humil, mostra d'un passat caigut al marge d'una humanitat fortament trasmudada.[2]
  • Transformar-se de cara a l'esdevenidor, és enfortir-se, és créixer, és habilitar-se per a tenir el lloc que pertoca.[2]

Citacions sobre Enric Prat de la RibaModifica

  • El president Enric Prat de la Riba i el president Puig i Cadafalch mai representaren el poble de Catalunya, sinó solament la majoria d'una minoria pertanyent a determinada classe social.[3]
  Carta a Ramon Sugranyes de Franch, 6 de desembre de 1969. — Josep Tarradellas i Joan
Opinió de Josep Tarradellas sobre la tasca feta per la Mancomunitat de Catalunya, on considerava als presidents Enric Prat de la Riba i a Puig i Cadafalch com a referents de la burgesia conservadora i regionalista

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Prat de la Riba, Enric. La Nacionalitat catalana. Barcelona: Tip. L'Anuari de la Exportació, 1906. ISBN 9788439374251. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Balcells, Albert; Pujol, Enric; Sabater, Jordi. La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Barcelona: Proa, 1996, p. 524-560. ISBN 8482562444. 
  3. Martí Vallverdú, Pep. Josep Tarradellas, 1899-1988 (PDF). Barcelona: Fundació Josep Irla, 2010, p. 55-66 (Biblioteca de l’Esquerra Nacional). ISBN 9788461389988 [Consulta: 6 març 2012]. 

Enllaços externsModifica