Pompeu Fabra i Poch
lingüista català
Pompeu Fabra i Poch (Vila de Gràcia, Barcelona, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, el Conflent, 25 de desembre de 1948) va ser un enginyer i filòleg català que és conegut com el seny ordenador de la llengua catalana per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.
 | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Biografia a la Viquipèdia | |
 Multimèdia a Commons | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement |
la Salut (Barcelonès), 20 de febrer de 1868 |
| Mort |
Prada (Conflent), 25 de desembre de 1948 (80 anys) |
| Ocupació | Lingüista, filòleg, enginyer, professor d'universitat, escriptor, químic, tennista i romanista |
 | |
Citacions
modifica- A l'un el satisfà una llengua provinciana, un idioma, que vindria a ésser, amb mots i formes catalans, una variant dialectal de la llengua espanyola; l'altre aspira que Catalunya posseeixi una veritable llengua nacional, la llengua moderna que hauria sortit de la nostra gloriosa llengua medieval sense l'acció pertorbadora de l'espanyol.[1]
Converses filològiques, 1 d'abril de 1923.
- Els castellanismes sintàctics del català modern són innombrables: la influència espanyola s'ha deixat sentir en l'ús dels temps dels verbs; ha provocat canvis de gènere; ha produït la substitució de totes les locucions empreades pels antics per a l'expressió del neutre [...] El període català ha esdevingut una còpia servil del període espanyol.[2]
- Discurs presidencial en la sessió inaugural del curs 1924-25 a l'Ateneu Barcelonès, 1924.
- Malgrat la forta castellanització del català modern enfront de l'espanyol, sempre hauria de considerar-se, no com un dialecte, sinó com una llengua independent.[2][3]
- Diccionari general de la llengua catalana, 1932.
- Per a la comparació de dues llengües hem de tenir especialment en compte l'època dels textos comparats i els dialectes a què pertanyen.[1]
- Desviacions en els conceptes de llengua i de pàtria, 30 d'abril de 1934.
- Manifest signat intel·lectuals catalans publicat a la premsa catalana sobre el límits on s'ha de moure a Catalunya en relació amb la llengua occitana.
- La llengua és una cosa que va evolucionant, que experimenta certs canvis dels quals no ens adonem, però que a la llarga fan que una llengua al cap d'uns certs anys sigui diferent.[1]
- Apunts de les classes del Curs superior de català (1934-1935) professat per Pompeu Fabra..
- Setmana d'Estudis Catalans a Perpinyà, 1947.
- Opinió sobre el polític Josep Irla
El català literari (1919)
modifica- El modern català literari, la llengua en què escriuen avui els nostres millors prosasdors i poetes i en què apareixen escrites la majoria de les publicacions actuals, no és barceloní: tots els dialectes han contribuït a la seva formació, i en la seva estructuració el barceloní no hi té altra importància que la que té fatalment en tota llengua el dialecte de la capitalitat.[6][7]
- «Els dialectes catalans i la llengua literària, a Almanac de La Revista», Barcelona, p. 240-242 (1919)..
El català literari (1932)
modifica- Pareu esment que els nostres escriptors es trobaren, en iniciar-se aquesta renaixença, amb una llengua empobrida, deformada, malmesa d'innombrables castellanismes, la qual no podien pas adoptar com a llengua literària sense tractar de depurar-la, d'enriquir-la, de realçar-la.[6]
- Convençuts que solament així serem dignes continuadors dels homes de la renaixença i mereixerem l'agraïment dels qui vindran darrere nostre, continuem, doncs, treballant en l'obra de depuració de la llengua...[6]
La llengua catalana i la seva normalització (1980)
modifica- Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d'acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d'enriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels «vostres» grans escriptors medievals.[8]
- «La tasca dels escriptors valencians i balears».
- La tasca a fer era àrdua, puix que no es tractava pas de restablir la llengua medieval sinó de forjar la llengua moderna que aquella hauria esdevingut sense els llargs segles de decadència nacional i de supeditació a una llengua forastera.[9][10]
- Nota de l'any 1937.
Atribuïdes
modifica- Quan escriguis, oblida't de la gramàtica... encara que en sàpigues.[11]
- Segons Montserrat Roig, és el consell que va donar Pompeu Fabra al seu pare, Tomàs Roig i Llop, sobre l'art d'escriure.
Citacions sobre Pompeu Fabra
modifica- Al vespre, llegeixo la «Gramàtica Catalana» de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea –en la Gramàtica francesa d'Augier, per exemple– i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible![12]
- El quadern gris, 5 de novembre de 1918. — Josep Pla
- Opinió de Josep Pla sobre la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra
- Què vol dir interès? "Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables." Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat.[13]
- Diccionari per a ociosos, 1964. — Joan Fuster
- Opinió sobre la qualitat del Diccionari general de la llengua catalana fet per Pompeu Fabra
- Pompeu Fabra és, per a nosaltres catalans, molt més que un gramàtic. És un dels reconstructors de la nostra nació, és un dels restauradors de la nostra pàtria.[14]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Exposició bibliogràfica Pompeu Fabra». Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 20-02-2007. [Consulta: 6 març 2012].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Montserrat; Cubells, 2007, p. 15-26.
- ↑ Fabra, 1932, p. 87.
- ↑ «Frases cèlebres» (en català). Càtedra Pompeu Fabra (UPF). [Consulta: 14 novembre 2017].
- ↑ «Fundació Josep Irla - Biografia». Barcelona: Fundació Josep Irla, 2012. [Consulta: 6 març 2012].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Pompeu Fabra». Espais Escrits. [Consulta: 26 octubre 2016].
- ↑ Fabra, 1919, p. 240-242.
- ↑ Fabra, 1980, p. 147.
- ↑ 9,0 9,1 Fabra, 1980, p. 181.
- ↑ Solà i Cortassa, 2006.
- ↑ Roig, 1991, p. 27-32.
- ↑ «bloQG — El blog del Quadern gris». Barcelona: Xarxa de Mots, 2008-2009. Arxivat de l'original el 1286322807. [Consulta: 9 març 2012].
- ↑ «Joan Fuster». Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 26 març 2012].
- ↑ «Pompeu Fabra, una llengua per a una nació». Cercle Vallcorba. [Consulta: 30 gener 2018].[]
Bibliografia
modifica- Fabra, Pompeu. Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona: Catalònia, 1932.
- Fabra, Pompeu. La llengua catalana i la seva normalització. Barcelona: Edicions 62, 1980. ISBN 8429715568.
- Montserrat, Anna; Cubells, Olga (eds.). Entorn i vigència de l'obra de Fabra: actes del II Col·loqui Internacional "La Lingüística de Pompeu Fabra" (en català). Valls: Cossetània, 2007. ISBN 9788497913027.
- Roig, Montserrat. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1991. ISBN 8429732810.
- Solà i Cortassa, Joan. Pompeu Fabra i Poch, semblança biogràfica : conferència pronunciada davant del Ple per Joan Solà i Cortassa el dia 12 de desembre del 2005. Barcelona: IEC, 2006. ISBN 84-7283-861-7 [Consulta: 11 octubre 2016].