Obre el menú principal

La nacionalitat catalana

assaig del polític català Enric Prat de la Riba
Aquesta pàgina conté fragments escrits en català genuí, anteriors a la normativa de Pompeu Fabra.
Es reprodueix la font original per preservar-ne el significat íntegre i no desvirtuar-la. Podria semblar que hi ha errors ortogràfics que en realitat no ho són.

La nacionalitat catalana és un llibre d'Enric Prat de la Riba, publicat a Barcelona pel maig del 1906. Fa una descripció de la prostració i del redreçament de Catalunya, explica el sentit del nacionalisme català i el seu paper en l¡estructuració d'una forma federativa per a l'Estat espanyol.

Infotaula d'obraLa nacionalitat catalana
09 La nacionalitat catalana (Prat de la Riba), edició original.JPG
Edició de La nacionalitat catalana
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Informació a la Viquipèdia
Wikisource-logo.svg  Exemplar disponible a Viquitexts
Dades generals
Autor Enric Prat de la Riba i Sarrà
Publicació maig 1906
Modifica dades a Wikidata

CitacionsModifica

Capítol Primer. IntroduccióModifica

  • L'hora trista de les nacions és aquella en que's lluita ab lo impossible, ab el fat enemich, ab la hostilitat declarada de les grans corrents universals, que aixafen y dobleguen els pobles com els rius fòra de mare les canyes y els joncars de les margenedes.
  • La monarquía va ésser a Espanya un gran factor d'anulació de Catalunya.
  • Catalunya pobra, sense comers, sense industrial, Catalunya sense direcció política autònoma, va quedar també sense cultura propia, subjecta a la cultura de la Cort, tributaria de la cultura castellana.
  • Quan en 1714 va caure l'últim baluart de les liibertats polítiques, ja la intelectualitat catalana havía adoptat el castellà per llengua vulgar de la cultura.
  • Pobra, sense acció política, sense cultura propia, sotmesa al govern, a la llengua, a la direcció social d'un altre poble, Catalunya va perdre la noció de la propia personalitat, va devenir provincia.
  • La terra és el nom de la patria, la terra catalana és la patria catalana.

Capítol II. Provincialisme y RegionalismeModifica

  • El veritable provincialisme se troba bé ab aqueix estat, vol mantenir y posseir en tota la seva plenitut els distintius de provincia.
  • L'Estat viu pesa més, molt més que una colla d'Estats morts.

Capítol IV. Iniciació y difusió del nacionalismeModifica

  • La unitat de la llengua catalana ens demostra la de la nacionalitat.
  Los Fueros de Cataluña, 1878.
  • La humanitat és el conjunt de elements que fan l'home, la nacionalitat, el conjunt de elements que fan la nació.

Capítol V. El fet de la NacionalitatModifica

  • Les societats que viuen presoneres dintre de llurs fites; han cregut que separaven més els homes que'l dret que viu en les costums, en els actes de la vida, que la llengua que's parla sempre, perque es la que parla l'esperit ab sí meteix.
  • La nacionalitat és una unitat de cultura o de civilisació; tots els elements d'aquesta mena: l'art, la ciencia, les costums, el dret... tenen ses arrels en la nacionalitat.
  • Quan a una nacionalitat se li desperta la consciencia de que ho és, treballa desseguida pera produir un Estat, espressió de la seva voluntat política, instrument de realisació de la seva política propia.

Capítol VIII. El Nacionalisme PolítichModifica

  • Cada nacionalitat ha de tenir el seu Estat.
  • Cada nacionalitat ha de tenir un sol Estat que tradueixi en acció y conducta les inspiracions colectives.
  • L'aspiració d'un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la fórmula política del nacionalisme.
  • L'aspiració a que tots el territoris de la meteixa nacionalitat s'acoblin sota la direcció d'un Estat únich és la política o tendencia pan-nacionalista.
  • La lley de l'estructura natural de la societat humana universal és la lley de les nacionalitats.
  • La imposició crida repulsió.
  • Tota formació política que no respecti la personalitat dels pobles que la componen, està condemnada a desaparèixer; durarà només el temps que trigui la força dels oprimits a igualar en una o altra forma la força dels opresors.

Capítol IX. L'ImperialismeModifica

  • Imperialisme és l'aspiració a constituir l'Estat-Imperi, a acoblar un remat de nacions sota'l poder d'un sol pastor.
  • L'imperialisme és el període triomfal de un nacionalisme: del nacionalisme d'un gran poble. Aquesta és la veritable substància del imperialisme. Per això els mestres d'imperialisme són nacionalistes fervorosos.
  • No hi ha res tan abominable com una guerra injusta, si no és una pau comprada ab una cobardía o ab una iniquitat.
  • Una nació que no sab defensar els seus drets ab les armes no pot sostenir ni exercir en el món cap missió progressiva.
  • Imperialisme és força de civilisació, que vessa d'un poble, de vida nacional intensa, sobre'ls altres.

BibliografiaModifica