Oca
L'oca és un ocell de la família dels anàtids, de plomatge gris cendrós amb les parts inferiors blanques, de potes rosades, propi del nord d’Europa, d'on a l'hivern sol emigrar als països temperats, domesticable, i del qual s'aprofita la carn, el fetge i les plomes.
 Oca | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Article a la Viquipèdia | |
 Multimèdia a Commons | |
| Taxonomia | |
 |
Dites populars
modifica- (var.) A l'Escala maten l'oca, a Bellcaire l'esplomoquen i a Torroella se la foten tota.[2]
- (var.) A l'Escala maten l'oca i a Palamós se la mengen.[3]
- A tot arreu tenen bec les oques.[4]
- Els darrers no guanyen oca, i si en guanyen, és molt poca.[5]
- Oca, dona i cabra, mala cosa si és magra.[6]
- Per la Candelera pon l'oca vera; si no pon ja, aviat pondrà.[7]
- Per Santa Aguedeta, toca l'ou de l'oqueta; si no en té i ous no fa, ja te la pots menjar.[8]
- Per Sant Martí, l'oca al tupí.[9]
- Sempre han tingut bec les oques.[10][6]
Frases fetes
modifica- Anar al cel de les oques.[5]
- Color de merda d'oca.[11]
Color groguenc.
- Tenir cara de malalt, molt groc.
- Tenir sempre les oques a ferrar.[5]
- Moure's contínuament sense cap motiu ni utilitat.
- No menysprear el que és té per una cosa millor però insegura.
Referències
modifica- ↑ Batlle i Lloret, Francesc «Geografia popular empordanesa» (
PDF). Llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, (1996), pàg. 17–22. ISSN: 2014-4873 [Consulta: 1543602014].
- ↑ «Bellcaire d'Empordà». Terra Catalana. Arxivat de l'original el 1313410221. [Consulta: 26 gener 2017].
- ↑ Parés i Puntas, 1999, p. 477-524.
- ↑ Espunyes, 2007.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Oca». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.
- ↑ 6,0 6,1 Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars, 1965.
- ↑ Amades, 1982, p. 665-701.
- ↑ Amades, 1982, p. 736-738.
- ↑ Correas Martínez; Gargallo Gil, 2003.
- ↑ «Oca». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 16 agost 2013].
- ↑ «groc». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ Gargallo i Gregori, José. «El Refranyer: Dites, refranys i maneres de dir». L'autor, 2010-. [Consulta: 21 novembre 2024].
Bibliografia
modifica- Amades, Joan. Costumari català : el curs de l'any (en català). Vol. I. Hivern. Barcelona: Salvat, 1982. ISBN 84-345-3673-0.
- Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars (en català). Barcelona: Millà, 1965 (Biblioteca popular catalana vell i nou ; 3). ISBN 8473040082.
- Espunyes, Joan. Dites, locucions i frases fetes (en català). Proa, 2007. ISBN 978-84-8437-977-5.
- Parés i Puntas, Anna. Tots els refranys catalans (en català). Barcelona: Edicions 62, 1999. ISBN 842974519X.
- Correas Martínez, Miguel; Gargallo Gil, José Enrique. Calendario romance de refranes. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2003. ISBN 8483383942.