Jacint Verdaguer i Santaló
poeta i escriptor català, prevere (1845-1902)
(S'ha redirigit des de: Jacint Verdaguer)
Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 — Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) fou un poeta i escriptor romàntic català
 Jacint Verdaguer (1870-1880) | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Biografia a la Viquipèdia | |
 Obres de l'autor a Viquitexts | |
 Multimèdia a Commons | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement |
Folgueroles (Osona), 17 de maig de 1845 |
| Mort |
Vallvidrera (Barcelonès), 10 de juny de 1902 (57 anys) |
| Ocupació | Poeta, escriptor i sacerdot catòlic |
| Els drets d'autor han expirat | |
 | |
Citacions
modifica- La nació catalana tè las arrels tant fondas com ellas en la terra, que viu ab la seva vida, y que com ellas si ha de morir un dia no morirá sino ab lo mòn.[1]
Discurs que pera donar comensament á las academias literarias tingudas en la Font del Desmay per lo cercle de joves vigatans, 19 de juny de 1867.
- Y creixes y t'escampas: quan la planicie't manca, / t'enfilas á les costes doblante á llur jayent; / en totes les que't voltan un barri teu s'embranca, / que, onada sobre onada, tu amunt vas empenyent.[2]
- «A Barcelona», 1883.
- Geganta que tos brassos abuy cap á les serres estens, / quan hi arribes demá, donchs, ¿què farás? / farás com èura inmensa que, ja abrigant les terres, / puja á cenyir un arbre del bosch ab cada brás.[2]
- «A Barcelona», 1883.
- Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa / les corones de llor que he somniat: / me diu germà la rònega pobresa, / s'avergonyeix de mi la vanitat.[3]
- «Pobresa». Flors del Calvari, 1896.
En defensa pròpia (1895)
modifica- A un goç no se'l desterra, però se li fa cosa pitjor; se diu qu'és foll.[4]
- Quan lo llop ha encetada una ramada y ha assaborida la carn d'anyell, no triga a tornarhi.[4]
Cántichs
modifica- Bonica es la Rosa, / mes ho es lo Ram; / mes ho es lo Lliri / que floreix tot l' any.[5]
- La Nadala.
- Cada gronxada 't daré una abrassada, / cada abrassada un beset amorós; / mes rosses trenes serán tes cadenes, / niu y alcoveta les ales del cor.[5]
- La Noy de la mare.
- ¡Oh llengua catalana, / mes dolsa que la mel, / la llengua que 't profana / te fa tornar de fel![5]
- ¡Guerra á la blasfèmia!.
- Quant l' ánima plora / la gracia hi floreix; / qui al mon may pateix / lo cel may anyora.[5]
- Resignació.
- Vull sempre estimarvos / y als brassos tenirvos, / de dia servirvos, / de nit somiarvos.[5]
- Amar o morir.
Citacions sobre Jacint Verdaguer
modifica- (mossèn Cinto…) Saps què passa? Era massa gros pels nostres intel·lectuals. Perquè és un poeta de la talla dels grans poetes de tots els països. I els altres nostres poetes… Mira, hi ha poetes de raig, de rajolí i de torrentada. A Catalunya, la torrentada era mossèn Cinto. El de raig és en Maragall, i de rajolí és l'Espriu.[6]
- Durant una entrevista amb Antoni Bassas, 10 novembre 2013. — Josep Maria Ballarín i Monset
Referències
modifica- ↑ Verdaguer, Jacint. Discurs que pera donar comensament á las academias literarias tingudas en la Font del Desmay per lo cercle de joves vigatans .... Vich: Imprempta y llibrería de Soler-Germans, 1867.
- ↑ 2,0 2,1 «Á Barcelona: oda». Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 17 maig 2020].
- ↑ «Jacint Verdaguer (1845-1902)». Selecció de poesia catalana (1995-2000). UOC. [Consulta: 17 maig 2020].
- ↑ 4,0 4,1 Verdaguer, Jacint. En defensa pròpia. Barcelona: Tip. «L'Avenç», 1895.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Verdaguer, 1893.
- ↑ «Josep Maria Ballarín: "La vida no és com te la donen sinó com te la prens"». Ara, (10-11-2013) [Consulta: 24 octubre 2015].
Bibliografia
modifica- Verdaguer, Jacint. Cántichs. Barcelona: Llibreria y Tipografia Cataólica, 1893.