Cató el Vell, de la vellesa

Cató el Vell, de la vellesa (en llatí: Cato Maior de Senectute) és un assaig sobre la vellesa del polític i orador romà Marc Tul·li Ciceró publicat l'any 44 aC.

Cató el Vell, de la vellesa

Cato Maior de Senectute
Bust de Ciceró
Projectes germans
Informació a la Viquipèdia
Dades generals
Autor	Ciceró

Citacions

• Tota etapa de la vida resulta feixuga per a aquells qui no tenen en ells mateixos cap recurs per a viure satisfets i feliços.

(en llatí) Quibus enim nihil est in ipsis opis ad bene beateque uiuundum, iis omnis aetas grauis est.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 2,4.

• Els ancians moderats i que no són esquerps ni grollers porten una senectut tolerable, mentre que la impertinència i la grolleria són molestes en qualsevol edat.

(en llatí) Moderati enim et nec difficiles nec inhumani senes tolerabilem senectutem agunt; importunitas autem et inhumanitas omni aetati molesta est.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 3,7.

• Les armes que millor s'adiuen amb la vellesa, estimats Escipió i Leli, són les bones maneres i la pràctica de les virtuts.

(en llatí) Aptissima omnino sunt, Scipio et Laeli, arma senectutis artes exercitationesque virtutum

Cató el Vell, de la Vellesa. § 3,9.

• Són els necis, de fet, els qui atribueixen els seus defectes i el seu mal a la vellesa.

(en llatí) Sua enim vitia insipientes et suam culpam in senectutem conferunt.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 5,14.

• Són quatre les raons que fan semblar la vellesa una etapa infeliç de la vida: la primera, perquè ens allunya de prendre part activa en els afers públics; la segona, perquè fa el nostre cos més feble; la tercera, perquè priva l'home de gairebé tots els plaers, i la quarta, perquè la vellesa no és lluny de la mort.

(en llatí) Quattuor reperio causas, cur senectus misera videatur: unam, quod avocet a rebus gerendis; alteram, quod corpus faciat infirmius; tertiam, quod privet fere omnibus voluptatibus; quartam, quod haud procul absit a morte.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 5,15.

• Les coses importants no es fan ni amb la força, ni amb la velocitat, ni amb la desimboltura del cos, sinó amb el seny, l'autoritat i el criteri.

(en llatí) Non viribus aut velocitate aut celeritate corporum res magnae geruntur, sed consilio, auctoritate, sententia.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 6,17.

• Les repúbliques més poderoses han estat arruïnades per la gent jove, mentre que han estat mantingudes dempeus i restablertes pels ancians.

(en llatí) Maximas res publicas ab adulescentibus labefactatas, a senibus sustentatas et restitutas reperietis.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 6,20.

• La temeritat és pròpia de la flor de l'edat; la saviesa, en canvi, de la flor que va envellint.

(en llatí) Temeritas est videlicet florentis aetatis, prudentia senescentis.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 6,20.

• Les facultats naturals romanen en els ancians, amb que romanguin en ells l'interès i l'activitat.

(en llatí) Manent ingenia senibus, modo permaneat studium et industria.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 7,22.

• En la vellesa, la infelicitat més gran és aquesta: sentir-se un mateix, en aquesta edat, enutjós per als altres.

(en llatí) Tum equidem in senecta hoc deputo miserrumum, / Sentire ea aetate eumpse esse odiosum alteri.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 8,25.

Versos de l'Ephesius, obra no conservada

• La cursa de la vida és ben definida, i la naturalesa té un camí únic i simple, i, a cada etapa de la vida, li ha tocat el seu moment.

(en llatí) Cursus est certus aetatis et una via naturae, eaque simplex, suaque cuique parti aetatis tempestivitas est data.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 10,33.

• Cal combatre la vellesa com una malaltia, cal tenir compte de la salut i practicar exercicis físics d'una manera moderada; s'ha de menjar i beure amb la mesura convenient per a refer les forces del cos, no per a afeixugar-les.

(en llatí) Pugnandum tamquam contra morbum sic contra senectutem; habenda ratio valetudinis, utendum exercitationibus modicis, tantum cibi et potionis adhibendum ut reficiantur vires, non opprimantur.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 11,35-36.

• No solament hem d'ajudar el cos, sinó molt més la ment i l'ànima, perquè també aquestes s'extingeixen en arribar a la vellesa.

(en llatí) Nec vero corpori solum subveniendum est, sed menti atque animo multo magis; nam haec quoque, nisi tamquam lumini oleum instilles, exstinguuntur senectute.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 11,36.

• La vellesa és honorada, si ella mateixa es protegeix, si conserva els seus drets, si no transfereix a un altre el seu poder i si manté, fins a l'últim alè de vida, l'autoritat sobre els seus.

(en llatí) Ita enim senectus honesta est, si se ipsa defendit, si ius suum retinet, si nemini emancipata est, si usque ad ultimum spiritum dominatur in suos.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 11,38.

• La naturalesa no ha donat a l'home una pesta més funesta que la voluptat corporal.

(en llatí) Nullam capitaliorem pestem quam voluptatem corporis hominibus dicebat a natura datam.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 12,39. — Arquites

• No existeix res tan detestable com la voluptat, vist que, quan més intensa i duradora és, arriba a extingir tota la llum de l'esperit.

(en llatí) Nihil esse tam detestabile tamque pestiferum quam voluptatem, siquidem ea, cum maior esset atque longinquior, omne animi lumen exstingueret.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 12,41.

• La voluptat, ben cert, impedeix el judici, és enemiga de la raó, ofusca —per dir-ho d'alguna manera— els ulls de la nostra ment i no té res en comú amb la virtut.

(en llatí) Impedit enim consilium voluptas, rationi inimica est, mentis, ut ita dicam, praestringit oculos, nec habet ullum cum virtute commercium.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 12,42.

• Estic molt agraït a la vellesa perquè m'ha augmentat el deler de parlar i m'ha tret el de beure i menjar.

(en llatí) Senectuti magnam gratiam, quae mihi sermonis aviditatem auxit, potionis et cibi sustulit.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 14,46.

• No hi ha res que molesti menys que el que no es troba a faltar.

(en llatí) Nihil autem est molestum, quod non desideres.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 14,47.

• Els agricultors tenen un compte obert amb la terra, la qual mai no refusa una imposició i sempre retorna, sense usura, el que va rebre.

(en llatí) Habent enim rationem cum terra, quae numquam recusat imperium nec umquam sine usura reddit, quod accepit.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 15,51.

• No solament es troba goig a l'hora de plantar, sinó també a la d'empeltar, que és la invenció més enginyosa que té l'agricultura.

(en llatí) Nec consitiones modo delectant sed etiam insitiones, quibus nihil invenit agri cultura sollertius.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 15,54.

• La corona, tanmateix, de la vellesa és el prestigi!

(en llatí) Apex est autem senectutis auctoritas.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 17,60.

• La vellesa, sobretot la dels qui han exercit càrrecs públics, té tant de prestigi, que és molt més satisfactòria que tots els plaers de la joventut.

(en llatí) Habet senectus, honorata praesertim, tantam auctoritatem, ut ea pluris sit quam omnes adulescentiae voluptates.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 17,61.

• Accepto la severitat en la vellesa, però no excessiva, com en totes les coses; d'agror, gens ni mica.

(en llatí) Severitatem in senectute probo, sed eam, sicut alia, modicam, acerbitatem nullo modo.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 18,65.

• Ai del pobre vell que, amb una existència tan llarga, no ha après que cal desdenyar la mort!

(en llatí) O miserum senem qui mortem contemnendam esse in tam longa aetate non viderit!

Cató el Vell, de la Vellesa. § 18,66.

• Què hi ha de més estúpid que prendre l'incert per cert, el fals per vertader?

(en llatí) Quid enim stultius quam incerta pro certis habere, falsa pro veris?

Cató el Vell, de la Vellesa. § 19,68.

• Un actor, certament, no ha d'interpretar tota l'obra sencera per a tenir èxit, cal que ho intenti només en les escenes on apareix.

(en llatí) Neque enim histrioni, ut placeat, peragunda fabula est. Modo, in quocumque fuerit actu, probetur.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 19,70.

• Una existència curta és suficientment llarga per a viure una vida bona i honorable.

(en llatí) Breve enim tempus aetatis satis longum est ad bene honesteque vivendum.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 19,70.

• El fruit de la vellesa és, com sovint he dit, el record i l'esclat dels béns prèviament adquirits.

(en llatí) Fructus autem senectutis est, ut saepe dixi, ante partorum bonorum memoria et copia.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 19,71.

• La mort dels joves em sembla com la força d'una flama apagada per una gran massa d'aigua; la dels vells, en canvi, com un foc que s'extingeix consumint-se per si mateix, sense violència.

(en llatí) Itaque adulescentes mihi mori sic videntur, ut cum aquae multitudine flammae vis opprimitur, senes autem sic, ut cum sua sponte nulla adhibita vi consumptus ignis exstinguitur.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 19,71.

• La millor manera, però, d'acabar la vida és tenint el cap clar i els sentits actius.

(en llatí) Sed vivendi est finis optimus, cum integra mente certisque sensibus.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 20,72.

• Un no s'ha de lamentar de la mort, quan li ha de seguir la immortalitat.

(en llatí) Non censet lugendam esse mortem, quam immortalitas consequatur.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 20,73.

• Davant d'allò que menyspreen els joves, que no sols són uns inexperts, sinó també uns incultes, ¿tremolaran els vells, que son gent experimentada?

(en llatí) Quod igitur adulescentes, et ei quidem non solum indocti, sed etiam rustici, contemnunt, id docti senes extimescent?

Cató el Vell, de la Vellesa. § 20,75.

• La vellesa, però, és com la darrera escena d'un drama.

(en llatí) Senectus autem aetatis est peractio tamquam fabulae.

Cató el Vell, de la Vellesa. § 23,85.

Bibliografia

• Ciceró, Marc Tul·li. Cató el Vell, De la vellesa. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1998 (Fundació Bernat Metge (Col·lecció : text i traducció) ; 308). ISBN 8472256960.