Viquidites

El Príncep

tractat polític de Maquiavel

El príncep (en italià: Il Principe) és un tractat de política escrit per Nicolau Maquiavel. L'obra, redactada el 1513, va ser completada no gaire tard del primer semestre de 1514; fou dedicada a Llorenç de Mèdici, a qui va dedicat també el darrer capítol (capítol 26), escrit versemblantment al mateix temps que la dedicatòria per exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia. Publicat pòstumament el 1532, representa una fita en el desenvolupament d'una concepció realista de la política. L'obra ha estat considerada com el punt de partida de la ciència política moderna, ja que Maquiavel, fonamentant-se en el naturalisme renaixentista, trenca amb la dependència de la política amb la moral, amb la religió o amb la idealització, i realitza una anàlisi i una descripció de la societat que es basa en la realitat efectiva, segons principis realistes i immanents.

Infotaula d'obraEl Príncep
Il principe
Projectes germans
  Informació a la Viquipèdia
  Multimèdia a Commons
Dades generals
Autor Nicolau Maquiavel
Publicació 1532
Modifica dades a Wikidata

Citacions

modifica
  • Tots els estats, tots els dominis que han tingut i que tenen sobirania política damunt dels homes, han estat i són o repúbliques o principats.[1]
(en italià) Tutti gli Stati, tutti i dominii che hanno avuto, e hanno imperio sopra gli uomini, sono stati e sono o Repubbliche o Principati.
  Cap. I. De quantes menes són els principats i com s'adquireixen.
  • Si el príncep és prou hàbil, sempre es mantindrà en el seu estat, si no sorgeix alguna força extraordinària i excessiva que l'en privi.[2]
(en italià) Se tal Principe è di ordinaria industria, sempre si manterrà nel suo Stato, se non è una straordinaria ed eccessiva forza che ne lo priva.
  Cap. II. Dels principats hereditaris..
  • Qui conquereixi un estat i el vulgui conservar, ha de tenir en compte dos aspectes: el primer, que el llinatge del seu príncep ha de ser exterminat; l'altre, que no ha canviar ni les lleis ni els impostos.[3]
(en italià) E a chi le acquista, volendole tenere, bisogna avere due rispetti; l'uno che il sangue del loro Principe antico si spenga; l'altro di non alterare nè loro leggi nè loro dazi.
  Cap. III. Dels principats mixtos.
  • L'ofensa que es fa a un home ha de ser feta de tal manera que no hi pugui haver temor de venjança.[4]
(en italià) Sicchè l'offesa che si fa all'uomo, deve essere in modo, che ella non tema la vendetta.
  Cap. III. Dels principats mixtos.
  • Les coses de l'estat [...] si es coneixen amb temps [...] els mals que s'hi produeixen es poden guarir aviat, però quan no se'ls detecta i es deixen crèixer de manera que ja els veu tothom, aleshores no hi ha remei possible.[5]
(en italià) Ed interviene di questa come dicono i medici dell'etica, che nel principio è facile a curare, e difficile a cognoscere, ma nel corso del tempo, non l'avendo nel principio cognosciuta nè medicata, diventa facile a cognoscere e difficile a curare.
  Cap. III. Dels principats mixtos.
  • Quan els estats es conquereixen [...] hi ha tres maneres de conservar-los: la primera, destruir-los; la segona, anar-hi a viure personalment, i la tercera, permetre'ls de viure amb la pròpia llei, traient-ne un tribut i creant-hi una oligarquia que te'l mantingui fidel.[6]
(en italià) Quando quelli Stati che si acquistano, come è detto, sono consueti a vivere con le loro leggi e in libertà, a volergli tenere ci sono tre modi. Il primo è rovinargli. L'altro andarvi ad abitare personalmente. Il terzo lasciargli vivere con le sue leggi, tirandone una pensione, e creandovi dentro uno Stato di pochi, che te lo conservino amico.
  Cap. V. De quina manera s'han de governar les ciutats o els principats que, abans de ser ocupats, vivien amb les seves pròpies lleis..
  • Qui es converteix en senyor d'una ciutat acostumada a viure en llibertat, si no la destrueix, ja es pot preparar a ésser destruït per la ciutat.[7]
(en italià) E chi diviene padrone di una città consueta a vivere libera, e non la disfaccia, aspetti di essere disfatto da quella.
  Cap. V. De quina manera s'han de governar les ciutats o els principats que, abans de ser ocupats, vivien amb les seves pròpies lleis..
  • Aquells que de simples particulars es converteixen en prínceps únicament amb l'ajut de la fortuna, ho aconsegueixen amb pocs treballs, però en tenen molts per mantenir-s'hi.[8]
(en italià) Coloro i quali solamente per fortuna diventano di privati Principi, con poca fatica diventano, ma con assai si mantengono.
  Cap. VII. Dels principats nous que s'adquireixen amb les armes i amb la fortuna d'altri.
  • En apoderar-se d'un estat, qui l'ocupi ha de valorat totes les ofenses que li caldrà fer, i fer-les totes de cop [...] qui actuï d'una altra manera, ja sigui per timidesa o mal aconsellat, li caldrà tenir sempre el ganivet a mà.[9]
(en italià) Onde è da notare, che nel pigliare uno Stato, debbe l'occupatore di esso discorrere e fare tutte le crudeltà in un tratto, e per non avere a ritornarvi ogni dì, e per potere, non l'innovando, assicurare gli uomini, e guadagnarseli con beneficargli. Chi fa altrimente per timidità o per mal consiglio, è sempre necessitato tenere il coltello in mano.
  Cap. VIII. D'aquells que han aconseguit el principats amb perfídia.
  • Un príncep, sobretot, s'ha de comportar amb els seus súbdits de manera que res, ni bo ni dolent, no el faci canviar.[9]
(en italià) E deve sopra tutto un Principe vivere con li suoi sudditi in modo che nessuno accidente, o di male, o di bene, lo abbia a far variare.
  Cap. VIII. D'aquells que han aconseguit el principats amb perfídia.
  • El principat és creat o pel poble o pels grans.[10]
(en italià) Che si ascende a questo Principato o col favore del popolo, o col favore de' grandi.
  Cap. IX. Del principal civil.
  • Aquell qui arriba al principat amb l'ajut dels grans, s'hi manté amb més dificultats que el que hi arriba amb l'ajut del poble [...] aquell qui arriba al principat amb el favor popular, hi és tot sol i al voltant no hi té ningú o molts pocs que no estiguin disposats a obeir.[11]
(en italià) Colui che viene al Principato con l'aiuto de' grandi, si mantiene con più difficultà, che quello che diventa con l'aiuto del popolo; [...] Ma colui che arriva al Principato con il favor popolare, vi si trova solo, e ha intorno o nessuno o pochissimi che non sieno parati ad ubbidire.
  Cap. IX. Del principal civil.
  • El pitjor que un príncep pot esperar del poble enemic és que aquest l'abandoni, però si els enemics són els grans no només ha de témer que l'abandonin, sinó que es revoltin en contra d'ell.[11]
(en italià) Il peggio che possa aspettare un Principe dal popolo nimico, è l'essere abbandonato da lui; ma da' grandi nimici non solo debbe temere di essere abbandonato, ma che ancor loro gli venghino contro.
  Cap. IX. Del principal civil.
  • Aquell qui arribi a príncep contra el favor del poble i amb el favor dels grans, abans que res haurà de guanyar-se el poble.[12]
(en italià) Ma uno che contro il popolo diventi Principe con il favor de' grandi, deve innanzi ogni altra cosa cercare di guadagnarsi il popolo.
  Cap. IX. Del principal civil.
  • Els fonaments principals que poden tenir els estats [...] són les bones lleis i les bones armes.[13]
(en italià) I principali fondamenti che abbino tutti gli Stati, così nuovi come vecchi o misti, sono le buone leggi e le buone armi;
  Cap. XII. De quantes classes és la milícia i dels soldats mercenaris.
  • És més difícil que siguis sotmesa a l'obediència d'un ciutadà seu una república armada amb tropes pròpies que una que hagi estat armada amb tropes foranes.[14]
(en italià) Con più difficultà viene all'ubbidienza di un suo cittadino una Repubblica armata di armi proprie, che un'armata d'armi forestiere.
  Cap. XII. De quantes classes és la milícia i dels soldats mercenaris.
  • Aquell qui en un principat no sap veure els mals quan neixen, no és un veritable savi.[15]
(en italià) Pertanto se colui che è in un Principato, non cognosce i mali se non quando che nascono, non è veramente savio.
  Cap. XIII. Dels soldats auxiliars, mixtos i propis.
  • Sense tenir tropes pròpies cap principat no està segur; ans al contrari. Està a mercè de la fortuna, ja que no té cap virtut que el pugui defensar en les adversitats.[15]
(en italià) Senza avere arme proprie, nessuno Principato è sicuro; anzi tutto obligato alla fortuna, non avendo virtù che nell'avversità lo difenda.
  Cap. XIII. Dels soldats auxiliars, mixtos i propis.
  • No hi ha res que consumeixi més que la liberalitat, la qual, a mesura que la practiques, perds la facultat de continuar practicant-la o esdevens o pobre i menyspreable, o, per fugir de la pobresa. rapaç i odiós.[16]
(en italià) E non ci è cosa che consumi sè stessa quanto la liberalità, la quale mentre che tu usi, perdi la facultà di usarla, e diventi o povero o vile, o, per fuggire la povertà, rapace e odioso.
  Cap. XVI. De la liberalitat i la parsimònia.
  • Tot príncep ha de voler ser tingut per compassiu i no per cruel.[17]
(en italià) Che ciascuno Principe deve disiderare di essere tenuto pietoso, e non crudele.
  Cap. XVII. De la crueltat i la compassió; i de si és millor ser estimat que temut, o bé al contrari.
  • Un príncep no s'ha de preocupar de si té fama de cruel si manté els seus súbdits units i fidels.[17]
(en italià) Deve pertanto un Principe non si curare dell'infamia di crudele, per tenere i sudditi suoi uniti, e in fede.
  Cap. XVII. De la crueltat i la compassió; i de si és millor ser estimat que temut, o bé al contrari.
  • Les amistats que s'obtenen amb diners i no amb grandesa i noblesa d'ànim, es compren però no es tenen, i quan arriba el moment no s'hi pot comptar.[18]
  Cap. XVII. De la crueltat i la compassió; i de si és millor ser estimat que temut, o bé al contrari, L'amicizie che si acquistano con il prezzo, e non con grandezza e nobiltà d'animo, si meritano, ma non le si hanno, e a' tempi non si possono spendere..
  • Els homes tenen menys por d'ofendre qui es fa d'estimar, que qui es fa témer.[18]
(en italià) E gli uomini hanno men rispetto di offendere uno che si facci amare, che uno che si facci temere.
  Cap. XVII. De la crueltat i la compassió; i de si és millor ser estimat que temut, o bé al contrari.
  • Hi ha dues maneres de combatre: l'una amb les lleis, l'altra amb la força. La primera és pròpia dels homes, la segona de les bèsties.[19]
(en italià) Dovete adunque sapere come sono due generazioni di combattere: l'una con le leggi, l'altra con le forze. Quel primo è degli uomini; quel secondo è delle bestie.
  Cap. XVIII. De quina manera els prínceps han de mantenir la paraula donada.
  • Cal, doncs, ésser guineu per conèixer les trampes, i lleó per espantar els llops. Aquells qui només saben ser lleó, no en saben prou.[20]
(en italià) Bisogna adunque essere volpe a cognoscere i lacci, e lione a sbigottire i lupi. Coloro che stanno semplicemente in sul lione, non se ne intendono.
  Cap. XVIII. De quina manera els prínceps han de mantenir la paraula donada.
  • Els homes, en general, jutgen més per la vista que per les mans: perquè tothom pot veure, però tocar és cosa de pocs.[21]
(en italià) Gli uomini in universale giudicano più agli occhi che alle mani, perchè tocca a vedere a ciascuno, a sentire a' pochi.
  Cap. XVIII. De quina manera els prínceps han de mantenir la paraula donada.
  • Un príncep ha de tenir poc en compte les conjures, si té el poble a favor; però si el poble està descontent i l'odia ha de témer per tot i tothom.[22]
(en italià) Che un Principe deve tenere delle congiure poco conto, quando il popolo gli sia benivolo; ma quando gli sia inimico, ed abbilo in odio, deve temere di ogni cosa e di ognuno.
  Cap. XIX. De quina manera cal evitar ser menyspreat i odiat.
  • Un príncep que vulgui mantenir l'estat sovint es veu obligat a no ser bo.[23]
(en italià) Un Principe mantenere lo Stato, è spesso forzato a non esser buono.
  Cap. XIX. De quina manera cal evitar ser menyspreat i odiat.
  • Els prínceps esdeven grans quan superen les dificultats i les oposicions que se'ls fa.[24]
(en italià) Li Principi diventano grandi quando superano le difficultà e le opposizioni che son fatte loro.
  Cap. XX. De si són útil o inútils les fortaleses i moltes altres coses que els prínceps fan diàriament.
  • El príncep que té més por al propi poble que als forasters, ha de construir fortaleses; en canvi, aquell qui te més por dels forasters que del poble, n'ha de prescindir.[25]
(en italià) Quel Principe che ha più paura de' popoli, che de' forestieri, deve fare le fortezze; ma quello che ha più paura de' forestieri, che de' popoli, deve lasciarle indietro.
  Cap. XX. De si són útil o inútils les fortaleses i moltes altres coses que els prínceps fan diàriament.
  • La millor fortalesa que existeix és no ser odiat pel poble, perquè, per moltes fortaleses que tinguis, no et salvaran si el poble t'odia.[25]
(en italià) La migliore fortezza che sia, è non essere odiato da' popoli; perchè ancora che tu abbi le fortezze, ed il popolo ti abbi in odio, le non ti salvano.
  Cap. XX. De si són útil o inútils les fortaleses i moltes altres coses que els prínceps fan diàriament.
  • (Sobre Ferran II d'Aragó) Podem anomenar-lo quasi príncep nou, perque de rei dèbil s'ha convertit, per la fama i per la glòria, en el primer rei dels cristians.[26]
(en italià) Costui si può chiamare quasi Principe nuovo, perchè d'un Re debole è diventato per fama e per gloria il primo Re dei Cristiani
  Cap. XXI. Què convé al príncep perquè sigui estimat.
  • Un príncep també és estimat quan és un veritable amic i un veritable enemic: o sigui, quan sense cap mirament es manifesta clarament a favor d'un i en contra d'un altre.[27]
(en italià) È ancora stimato un Principe quando egli è vero amico, o vero nimico, cioè quando senza alcun rispetto si scuopre in favore di alcuno contro un altro.
  Cap. XXI. Què convé al príncep perquè sigui estimat.
  • Quan més s'intenta evitar un inconvenient més aviat s'incorre en un altre; però la prudència consisteix en saber conèixer la naturalesa dels inconvenients i agafar per bo el menys dolent.[28]
(en italià) Che mai si cerca fuggire uno inconveniente, che non s'incorra in un altro: ma la prudenza consiste in saper cognoscere la qualità degli inconvenienti, e prendere il manco tristo per buono.
  Cap. XXI. Què convé al príncep perquè sigui estimat.
  • Un príncep, per tant, sempre s'ha de deixar aconsellar, però quan ell vol i no quan volen els altres.[29]
(en italià) Un Principe pertanto deve consigliarsi sempre, ma quando lui vuole, non quando altri vuole.
  Cap. XXIII. De quina manera cal defugir els aduladors..
  • Els homes s'interessen més per les coses presents que les passades.[30]
(en italià) Gli uomini sono molto più presi dalle cose presenti, che dalle passate.
  Cap. XXIV. Per què els prínceps d'Itàlia han perdut els seus estats.
  • Només són bones i certes i duradores les defenses que depenen de tu mateix i de la teva virtut.[31]
(en italià) E quelle difese solamente sono buone, certe, e durabili, che dipendono da te proprio, e dalla virtù tua.
  Cap. XXIV. Per què els prínceps d'Itàlia han perdut els seus estats.
  • Triomfa aquell qui adapta les seva manera de procedir a les circumstàncies del temps; i, de la mateixa manera, fracassa qui hi actua en desacord.[31]
(en italià) Che sia felice quello, il modo del cui procedere suo si riscontra con la qualità de’ tempi, e similmente sia infelice quello, dal cui procedere si discordano i tempi.
  Cap. XXV. Quin és el poder de la fortuna en les coses humanes i de quina manera cal enfrontar-s'hi.

Referències

modifica
  1. ↑ Machiavelli, 2013, p. 11.
  2. ↑ Machiavelli, 2013, p. 12.
  3. ↑ Machiavelli, 2013, p. 16.
  4. ↑ Machiavelli, 2013, p. 18.
  5. ↑ Machiavelli, 2013, p. 20.
  6. ↑ Machiavelli, 2013, p. 31.
  7. ↑ Machiavelli, 2013, p. 32.
  8. ↑ Machiavelli, 2013, p. 39.
  9. ↑ 9,0 9,1 Machiavelli, 2013, p. 54-55.
  10. ↑ Machiavelli, 2013, p. 56.
  11. ↑ 11,0 11,1 Machiavelli, 2013, p. 57.
  12. ↑ Machiavelli, 2013, p. 58.
  13. ↑ Machiavelli, 2013, p. 69.
  14. ↑ Machiavelli, 2013, p. 72.
  15. ↑ 15,0 15,1 Machiavelli, 2013, p. 81.
  16. ↑ Machiavelli, 2013, p. 93.
  17. ↑ 17,0 17,1 Machiavelli, 2013, p. 94.
  18. ↑ 18,0 18,1 Machiavelli, 2013, p. 96.
  19. ↑ Machiavelli, 2013, p. 99.
  20. ↑ Machiavelli, 2013, p. 100.
  21. ↑ Machiavelli, 2013, p. 102.
  22. ↑ Machiavelli, 2013, p. 106.
  23. ↑ Machiavelli, 2013, p. 110.
  24. ↑ Machiavelli, 2013, p. 120.
  25. ↑ 25,0 25,1 Machiavelli, 2013, p. 122.
  26. ↑ Machiavelli, 2013, p. 124.
  27. ↑ Machiavelli, 2013, p. 126.
  28. ↑ Machiavelli, 2013, p. 128.
  29. ↑ Machiavelli, 2013, p. 134.
  30. ↑ Machiavelli, 2013, p. 135.
  31. ↑ 31,0 31,1 Machiavelli, 2013, p. 137.

Bibliografia

modifica
  • Machiavelli, Niccolò. Arenas Noguera, Carme (trad.). El Príncep. Barcelona: Labutxaca, 2013. ISBN 9788499306131. 
Obtingut de «https://ca.wikiquote.org/w/index.php?title=El_Príncep&oldid=123675»