Carro
Un carro és un vehicle per a transportar càrrega o persones que consisteix en un marc o caixa proveït d'una perxa o de dues vares on van enganxats els animals, muntat sobre un eix o fusell de ferro amb dues rodes, que pot ser de tracció humana o animal.
Carro australià | |
Projectes germans | |
---|---|
Article a la Viquipèdia | |
Definició al Viccionari | |
Multimèdia a Commons | |
Dites populars
modificaFrases fetes i locucions
modifica- Anar el carro pel pedregar.[1]
- No actuar per la via correcta; anar quelcom malament.
- Conèixer els coixos dalt un carro.[1]
- Persona perspicaç, que no es deixa enganyar amb facilitat.
- Deixar córrer el carro.[1]
- Despreocupar-se d'un assumpte i permetre'n que progressi sense cap atenció.
- Passar el carro d'En Dalmau.[1]
- Tronar.
- Saber per on va el carro.[1]
- Gestionar els negocis amb habilitat.
- Treure es carro.[1]
- Superar una situació de dificultat.
- Untar el carro.[1]
- Recompensar o incentivar algú econòmicament per guanyar-se la seva voluntat.
- Voler pujar al cel amb carro envelat.[1]
- Voler fer-se ric sense treballar o fent el gandul.
Endevinalles
modifica- Té braços i no és persona,
té sola i no és sabater,
té ferro i no és ferrer,
té fusta i no és fuster,
té escala i no és cap trona.[5][6]
- En què s'assemblen les llevadores als carros?[5]
- Ambdós bolquen
Referències
modifica- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Carro». A: Diccionari català-valencià-balear. Barcelona: IEC, 2002.
- ↑ Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars, 1965.
- ↑ 3,0 3,1 «Carro». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 20 juny 2012].
- ↑ «Rams (Diumenge de —)». ParemioRom : Paremiologia romànica: refranys meteorològics i territori. Barcelona: Departament de Filologia Romànica, Universitat de Barcelona, 2011. [Consulta: 17 setembre 2017].
- ↑ 5,0 5,1 Amades, 1982.
- ↑ Martí i Adell, 1991.
<ref>
amb el nom "5milrefranys" definida a <references>
no s'utilitza en el text anterior.Bibliografia
modifica- Amades, Joan. Folklore de Catalunya. Vol. 2. Cançoner, cançons, refranys, endevinalles. 3a edició. Barcelona: Selecta, 1982. ISBN 84-298-0452-8.
- Martí i Adell, Cristòfol. Les nostres endevinalles. València: Edicions del Bullent, 1991 (Esplai juvenil, 5). ISBN 84-86390-40-0.