Obre el menú principal

Joan Francesc Mira i Casterà

Antropòleg i escriptor valencià
(S'ha redirigit des de: Joan Francesc Mira)

CitacionsModifica

ArticlesModifica

  • Cal ser petita massa de tant en tant, gregari, ja que és bo baixar alguna vegada de la vana supèrbia del viatger independent, reprendre l'experiència del turista, fer com fan tots, encara que siga moderadament.[1]
  De turistes i mesquites, 1997.
  • Els catalans i els valencians (com deia Winston Churchill dels americans i els anglesos) som dos pobles separats per la mateixa llengua.[1]
  Un sermó a Solsona, 1997.
  • La manera més clara de ser realment vell —sovint vell abans d'hora, jubilat de la vida— és començar a creure que no hi ha res que tinga importància. I perdre la ironia.[1]
  A Isaac B. Singer, i als vells, 1997.
  • Sempre he entès bastant bé que als poetes de països de poca pluja els emocionen les sèquies i els horts.[1]
  Oasis i versos, 1997.
  • Sempre m'han fet una mica d'angúnia els aiatol·làs de tota condició, cristians, musulmans o marxistes.[1]
  Vint anys, 1998.
  • Si un llibre de cada cent és un bon llibre, el senyor perdonarà els habitants de Sodoma i Gomorra, i el món no s'acabarà entre el sofre i les flames.[1]
  Sobre el futur de la difunta, 1998.
  • La unificació del temps, viure en els segles i els anys, no passa de ser un efecte de l'expansió colonial europea, com les armes de foc, la burocràcia i l'electricitat.[1]
  Sobre els segles i els anys, 1998.
  • Ser cristians, fins i tot quan ja no som cristians, és una cosa ben complicada.[1]
  El pensament humit, 1999.

EntrevistesModifica

  • Si el patriotisme d'adhesió emocional, de responsabilitat immediata i directa pel País Valencià, érem patriotes valencians. Ara bé, des d'un plantejament intel·lectual, nosaltres ni volíem ni podíem concebre aquest territori, aquesta pàtria, al marge del seu marc nacional propi, els Països Catalans.[2]
  Entrevista a El Temps, 11 de gener de 1988.
  • Aceptarla [la senyera coronada] es un hecho de la realidad. Una gran parte de la población de este país la ha acep­tado de una manera normal y no conflictiva. Es un símbolo donde se reconoce parte muy considerable de esta sociedad. Y aquí paz y allá gloria.[3]
  Entrevista amb Miquel Alberola per a El País, 17-03-1997.
  • No es bueno para una socie­dad que haya dos universos simbólicos antagónicos: deberían ir juntos.[3]
  Entrevista amb Miquel Alberola per a El País, 17-03-1997.
  • La finalitat de la literatura no és tant explicar com expressar.[1]
  Entrevista amb J. Noguero, 2000.
  • La sintaxi complicada ha de ser molt ben feta perquè realment expressi alguna cosa; si no, a banda que és avorrida, sovint és que l'autor no sap ni acaba d’entendre ell mateix el que vol dir..[1]
  Entrevista amb J. Noguero, 2000.
  • El meu problema amb València és un amor intens i profund no correspost.[4]
  El País — Quadern, 27 de novembre de 2008.

AssaigModifica

Crítica de la nació pura (1984)Modifica

  • La necessitat de pertànyer a un grup bàsic d’identitat és universal.[5]

Som o no una nació? Els PPCC, un debat obert (1985)Modifica

  • Al País Valencià coexisteixen, de manera conflictiva i sovint antagònica, components nacionals diferents.
  • Com no hi ha hagut un nacionalisme valencià que haja definit de manera eficaç i majoritària el País Valencià com a marc propi de lleialtat i adscripció nacional, els valencians han d'optar per una pertinença nacional siga catalana, siga espanyola.

Sobre la nació dels valencians (1997)Modifica

  • Hi ha utopies necessàries, en tant que horitzons ideals, i d’altres, com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles.[6]

Novel·laModifica

  • M'agrada escriure de coses que tothom sap ja per la premsa, la vista o la memòria.[1]
  Bulgaritzar, 1985.
  • El suposat barroquisme de l'horta valenciana és cosa només d’alguns pintors post-romàntics, de les fotos de targeta postal, i en general de gent que no té una idea molt clara de com es cultiven les cebes.[1]
  València, guia particular, 1992.
  • No hi ha àmbit d'identitat, començant pel municipal, que no fixe, imagine i defense el seu propi espai físico-moral.[1]
  Sobre pobles i fronteres, 1994.
  • No ens esperem mai res. Fem cases dins dels barrancs, fem (fan: els enginyers) ponts i carreteres noves per allà on han passat i tornaran a passar les aigües, plantem les tendes en terra incerta, i després ve l’aigua i s’ho emporta tot.[1]
  La tardor d'enguany, 1994.
  • Imaginar altres vides és, simplement, una manera de viure altres vides. I viure altres vides és l'única manera de superar la irreductible limitació de la vida que cada un viu.[1]
  Sobre la necessitat de la ficció, 1996.
  • Si ets un ciutadà 'responsable', no tenim més collons que ser nacionalistes, tot i que, com deia Fuster, és una frase que et molesta
  Castelló, desembre de 2005.
Opinió sobre el seu pensament ideològic

El desig dels dies (1981)Modifica

Recull de citacions de la novel·la Els treballs perduts, publicat l'any 1981:

  • Si bé t'ho mires i medites, ¿quina altra cosa he fet en tants anys i camins, sinó inspirar-me, profundament, o bé aspirar-me, pensar-me, sospirar-me, i finalment expirar-me, que tot ve a ser un mateix moviment?[7]
  • Només n'hi ha una, de vida, segons tots els indicis. Cert que també es podria dimitir, d'aquesta mena de vida. Però no es pot. És lloc i ofici vitalici. Perpètua cadena. Imprimeix caràcter. Fins que la mort ens separe.[7]
  • En la guerra i als tribunals i en tot lloc, fer el que mane la Ciutat i la Pàtria. Si no fóra que aquesta nostra és muda i res no mana, ni té pròpies guerres ni tribunals seus...[7]
  • El temps, és ben sabut, sol ser cosa massa impalpable i borrosa per poder arribar ell mateix a donar o no donar raons.[7]

Els treballs perduts (1989)Modifica

Recull de citacions de la novel·la Els treballs perduts, publicat l'any 1989:

  • ¿Qui que no siga un cretí s'agrada a si mateix?[8]
  • Jo només mire amb els ulls de la ment, que és un hàbit inofensiu i de poc preu.[8]
  • El que importa no és saber si un home és boig o no és boig, i fins i tot és una cosa útil i profitosa per la salut creure en la pròpia bogeria perquè és l'única manera d’estar per damunt dels altres i de fer alguna cosa notable i digna d’esment en la vida.[8]
  • Per més gran desgràcia, per si no fóra prou, comprovà desconsolat que no sabia plorar, tan bé que vindrien ara alguns sanglots, sí que hi va fer esforç però no va trobar el camí de les llàgrimes.[8]

Borja papa (1996)Modifica

Recull de citacions de la novel·la Borja Papa, publicat l'any 1996:

  • La primera llei és enganyar quan cal i no ser enganyat per altri, i la segona tenir paciència, dissimular i esperar el moment.[9]
  • València si volguera podria ser una cort i capital d'un estat propi, com és Florència o Venècia o Milà, però llavors hauria de ser una república lliure o buscar-se un rei que fóra només sobirà d’aquest regne, i això és cosa impossible.[9]
  • El poder d'un príncep ha de ser complet dins dels seus estats perquè si la sobirania accepta ser limitada això és el principi de la seua pròpia destrucció, i aquest és ara el fonament de l'art de governar.[9]
  • La vida està construïda de càlcul i de risc, de quedar-te quiet quan el moviment és inútil i de moure’t quan tots esperen que et quedaràs quiet, en això el meu fill Cèsar és el meu millor deixeble.[9]

Sobre ídols i tribus (1999)Modifica

  • La cultura és també un mite, un sistema idolàtric, una manera d’organitzar el panteó dels grans i petits déus als quals cal retre culte públic i privat.[1]
  • Sovint m'agradaria tornar a ser creient: ¡era tan confortable![1]

Purgatori (2003)Modifica

Recull de citacions de la novel·la Purgatori, publicat l'any 2003:

  • Només estimem de veritat allò que no tenim, volem ser allò que no som, desitgem el que no posseïm, i quan aconseguim una cosa ja no ens serveix de res.[10]
  • Cada vegada hi ha més funcionaris que viuen del pressupost, treballen poc, tenen el sou segur, i intenten controlar tant com poden la vida de la gent: si això no és socialisme, ja m'explicaràs què és.[10]
  • Aquest és doncs, pensà, el paisatge nou que ha construït la riquesa, ara ja som un país modern, ja hem destruït la bellesa i hem construït la lletjor.[10]
  • Si no encertem les paraules significa que no encertem tampoc allò que representen: l'única manera d'entendre les coses i la gent i les formes de viure és amb paraules, i si les fem malbé o si ho marquem tot amb etiquetes falses com hem d'entendre res?[10]

ReferènciesModifica

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 «Joan F. Mira - Tria de textos». Xarxa de Mots, cop. 2005. [Consulta: 21 març 2012].
  2. Franch Ferrer, Vicent; ... [et al.]. Document 88 : destinat (sobretot) a nacionalistes. València: Eliseu Climent, 1988. ISBN 8475022278. 
  3. 3,0 3,1 «“Tenía la obligación de reconciliar los conceptos en la práctica”». Joan F. Mira.
  4. Beltran, Adolf. «Joan Francesc Mira: "El meu problema amb València és un amor intens no correspost"». El País - Quadern. Madrid: Ediciones El País, 27 de novembre de 2008. Arxivat de l'original en 1471474293. [Consulta: 21 març 2012].
  5. Mira, Joan F. Crítica de la nació pura : sobre els símbols, les fronteres i altres assaigs impetuosos. València: Tres i Quatre, 1984. ISBN 8475021263. 
  6. Sobre la Nació dels Valencians, València, 3i4, 1997
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Mira, Joan F. El desig dels dies. València: Eliseu Climent, 1981. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Mira, Joan F. Els treballs perduts. València: Eliseu Climent, 1989. ISBN 8475022545. 
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Mira, Joan F. Borja Papa. València: Eliseu Climent, 1996. ISBN 8475022545 [Consulta: 1543402004]. 
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Mira, Joan F. Purgatori. Barcelona: Proa, 2003. ISBN 8484375358 [Consulta: 1543402004]. 

Enllaços externsModifica