Viquidites

George Steiner

escriptor, crític i teòric de la literatura i la cultura
Caldria valorar la conveniència d'algunes citacions a nivell temporal.
Aquesta pàgina conté un excés de citacions pertanyents a una mateixa font i/o en un interval de temps molt puntual.
Milloreu l'entrada escollint les citacions històricament més rellevants o diversificant-ne les referències. Vegeu Viquidites:Atemporalitat.

George Steiner (Neuilly-sur-Seine, 23 d'abril de 1928 - Cambridge, 3 de febrer de 2020) va ser un escriptor, crític i teòric de la literatura i la cultura i filòsof del llenguatge.

Infotaula de personaGeorge Steiner
Projectes germans
  Biografia a la Viquipèdia
  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Neuilly-sur-Seine (França), 
23 d'abril de 1928
Mort Cambridge (Anglaterra), 
3 de febrer de 2020 (91 anys)
Ocupació Filòsof, novel·lista, traductor, professor d'universitat, crític literari, periodista, escriptor i assagista
Modifica dades a Wikidata

Citacions

modifica
  • La meva pàtria és allà on puc treballar. […] Pàtria és el lloc on a un el deixen treballar.[1]
Mi patria está dónde yo puedo trabajar. […] Patria es el lugar en el que a uno le dejan trabajar.
  La barbarie de la ignornacia, 1999.
  • Una universitat digna d'aquest nom no és altra que aquella en la qual l'estudiant es posa en contacte personal amb l'aura i l'amenaça de l'excel·lència i s'hi fa vulnerable. […] Potser no aprenen res durant la universitat, no entenen el sentit, […]. Però això no té massa importància perquè al capdavall no hi fa res: quan un home o una dona jove han estat exposats al virus de l'absolut, quan han sentit, vist, flairat, la febre en els que persegueixen la veritat de manera desinteressada, alguna cosa d'aquella resplendor persistirà. Aquests homes i dones estaran equipats per a la resta de les seves vides, encara que duguin una existència normal o mediocre, d'un salvavides contra el buit.[2]
  Errata, 5 de febrer de 2020.
recitat per Xavier Antich a El racó de pensar de El matí de Catalunya Ràdio
  • […] el que m’aterreix terriblement és la possibilitat d’alguna malaltia mental […], així que cada dia faig exercicis de memòria. El que faig és molt senzill. Agafo un llibre, qualsevol, i intento traduir algun passatge en les meves quatre llengües: francès, anglès, alemany i italià. El cervell és un múscul, i el seu funcionament depèn de l’exercici.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • Els mitjans electrònics són l’espionatge d’avui dia. Un cop ets a la xarxa, no hi ha secrets que puguis guardar.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • Intento aprendre, perquè l’aprenentatge és l’oxigen de la supervivència.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • Considero que la major part dels polítics són gent vulgar i ignorant. Mai havíem tingut tan mals governants. On són les grans veus? On són les grans presències filosòfiques? No hi són, i des de fa temps […]. A molta gent ja no li interessen els processos polítics i podem endur-nos sorpreses molt desagradables en els pròxims anys, quan els partits extremistes siguin els únics amb un programa polític actiu. On és el centre liberal?[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • No tenim la paraula adequada per a un sistema on els diners són l’únic poder absolut. Si no tens diners, no comptes per a res. Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • El període entre les dues guerres mundials va ser només un armistici. I no ens n’oblidem mai: entre l’agost del 1914 i el maig del 1945, 70 milions de persones -homes, dones i nens- van morir per la violència, la fam, la deportació o els bombardejos. 70 milions.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • En l’època de la generació del meu pare, abans del 1914, fins i tot la gent realista creia que una educació alta, més cultura i el moviment lliure de les persones humanitzaria el món. Estaven completament equivocats. La inhumanitat dels camps de concentració, les massacres de milers de milions de persones van mostrar que les humanitats estaven indefenses. I, en alguns casos, fins i tot van contribuir a aquests horrors. Coneixem grans artistes i pensadors que eren a la banda de la barbàrie.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • L’acte de crear és profundament diferent de la més brillant de les opinions. A mi m’agrada l’opinió, jo hi he contribuït, però no és creació. […] El misteri de la creació és el que m’ha fascinat tota la vida. […] Hi ha una gran diferència entre opinió i creació. […] La meravella dels grans creadors és una cosa que simplement no entenem. […] No ho sabem, i espero que mai ho descobrim.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • Les escoles han abandonat l’art de la memòria. Quan jo vaig començar a estudiar, al liceu francès, cada dia apreníem una petita part d’un poema. Jo intento seguir aprenent així. El que aprens de memòria no t’ho pot treure ningú. És segur. […] Un sistema educatiu que abandona la memòria per a mi és pecat, és diabòlic. […] Cap policia ni censor pot treure’t el que tens dins si ho has memoritzat.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • Com més llengües sapiguem, millor. Cada llengua és una finestra a un nou món.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • La gran pregunta que ha dominat la meva vida és: “per què la joia filosòfica, estètica i moral ha participat, i no ha previngut, el sadisme i la inhumanitat?” Aquesta és la pregunta per la qual espero ser una mica conegut. I no en tinc la resposta.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • ¿Podria ser que la ficció de les humanitats sigui tan forta que no tornem a la realitat? ¿Podria ser que una gran educació estètica deshumanitzi? Espero que no. Però m’ho segueixo preguntant. No sentim els plors al carrer, sentim els plors de Cordèlia. En aquest sentit, la meva vida ha sigut un fracàs.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila. La menció de Cordèlia fa referència al personatge de El rei Lear, de William Shakespeare
  • La gran pregunta que ha dominat la meva vida és: “per què la joia filosòfica, estètica i moral ha participat, i no ha previngut, el sadisme i la inhumanitat?” Aquesta és la pregunta per la qual espero ser una mica conegut. I no en tinc la resposta.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • Si em fa definir l’ésser humà, li diré que és un animal que pot somriure. És el màxim que puc acostar-me a una definició.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  • […] mentre pugui llegir un nou llibre, escoltar una nova peça de música i veure una nova peça d’art, la vida encara és molt, molt interessant. […] Si li interessa alguna cosa -no importa què: col·leccionar segells o menjar pastissos de xocolata-, si li interessa apassionadament, no pot passar-li res, perquè forma part d’alguna cosa més gran que vostè mateix. […] Tenir una afició significa formar part d’alguna cosa més gran que tu mateix, d’una cosa que continuarà quan tu ja no hi siguis.[3]
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila
  Diari Ara, 25 de gener de 2015.
En una entrevista amb Carles Capdevila

Citacions sobre George Steiner

modifica
  • Davant de la tendència cada cop més gran a escriure sobre allò escrit, a comentar els comentaris, a interpretar les interpretacions, Steiner, lúcid representant d'un humanisme en vies d'extinció, ha dedicat totes les seves energies a tornr-nos l'entusiasme per uns plaers que cada dia semblen més estranys: tornar a la lectura dels grans mestres, però no per una simple voluntat d'erudició o de coneixement, inó per una necessitat moral, convençut com està que en la lectura s'aprèn (i es desaprèn) per a la vida.[4]
(en castellà) Frente a la tendencia cada vez mayor a escribir sobre lo escrito, a comentar los comentarios, a interpretar las interpretaciones, Steiner, lúcido representante de un humanismo en vías de extinción, ha dedicado todas sus energías a devolvernos el entusiasmo por unos placeres que cada día parecen más raros: volver a la lectura de los grandes maestros, pero no por una simple voluntad de erudición o de conocimiento, sino por una necesidad moral, convencido como está de que en la lectura se aprende (y se desaprende) para la vida.
  La Vanguardia, 10 de maig de 2001. — Xavier Antich
En motiu de la concessió del Premi Príncep d'Astúries a George Steiner

Referències

modifica
  1. ↑ La barbarie de la ignorancia. George Steiner en diálogo con Antoine Spire. Madrid: Taller de Mario Muchnik, 1999, p. 51. ISBN 84-92-3869-8-3 [Consulta: 9 febrer 2020]. 
  2. ↑ «Xavier Antich: "Steiner, el salvavides contra el buit"». El racó de pensar. El matí de Catalunya Ràdio. Arxivat de l'original el 1581088235. [Consulta: 9 febrer 2020].
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 Capdevila, Carles «George Steiner: "L'ésser humà és un animal que sap i pot somriure"». Ara, (25-01-2015) [Consulta: 9 febrer 2020].
  4. ↑ Antich, Xavier «Al norte del futuro». La Vanguardia, (10-05-2001) [Consulta: 9 febrer 2020].
Obtingut de «https://ca.wikiquote.org/w/index.php?title=George_Steiner&oldid=133433»