Gabriela Mistral
professora, pedagoga i poeta xilena
María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga, coneguda pel seu nom de ploma Gabriela Mistral (Vicuña, Xile, 7 d'abril de 1889 - Nova York, 10 de gener de 1957) fou una professora, pedagoga i poeta xilena. Va rebre el Premi Nobel de Literatura l'any 1945.
 Mistral durant la dècada de 1950 | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Biografia a la Viquipèdia | |
 Multimèdia a Commons | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement |
Vicuña (Xile), 7 d'abril de 1889 |
| Mort |
Hempstead (Nova York), 10 de gener de 1957 (67 anys) |
| Ocupació | Poetessa, diplomàtica, professora i escriptora |
 | |
Citacions
modifica- Jo no sóc una artista, el que sóc és una dona en què existeix, viva, l'ansietat de fondre en la meva raça, com s'ha fos a dins meu, la religiositat amb un anhel lacerant de justícia social.[1]
- (en castellà) Yo no soy una artista, lo que soy es una mujer en la que existe, viva, el ansia de fundir en mi raza, como se ha fundido dentro de mí, la religiosidad con un anhelo lacerante de justícia social.
Discurs davant la Unió Panamericana, Washington., 1924.
- Sóc cristiana, de democràcia cabdal. Crec que el cristianisme amb profund sentit social pot salvar els pobles. He escrit com qui parla en la solitud. Perquè he viscut molt sola a tot arreu. Els meus mestres en l'art i per a regir la vida: la Bíblia, Dante, Tagore i els russos. El pessimisme en mi és una actitud de descontentament creador, actiu i ardent, no passiu. Admiro, sense seguir-lo, el budisme; per algun temps va prendre el meu esperit.[2]
- (en castellà) Soy cristiana, de democracia cabal. Creo que el cristianismo con profundo sentido social, puede salvar a los pueblos. He escrito como quien habla en la soledad. Porque he vivido muy sola en todas partes. Mis maestros en el arte y para regir la vida: la Biblia, Dante, Tagore y los rusos. El pesimismo en mí es una actitud de descontento creador, activo y ardiente, no pasivo. Admiro, sin seguirlo, el budismo; por algún tiempo cogió mi espíritu.
- Entrevista a la Revista de Educación Argentina, abril de 1925.
- Costa Rica, aquell mocadoret angost de terra pobre, sense petroli ni salnitre, té la institució feta per l'ànima, i feta no per un grup d'homes, sinó per un, que no es diu Lugones ni Reyles sinó García Monge.[3]
- (en castellà) Costa Rica, ese pañuelito angosto de tierra pobre, sin petróleo ni salitre, tiene la institución hecha por el alma, y hecha no por un grupo de hombres, sino por uno, que no se llama ni Lugones ni Reyles, sino García Monge.
- Repertorio Americano, vol. 11, núm. 13, p. 193, 1925.
- Sobre l'escriptor i intel·lectual costa-riqueny Joaquín García Monge.
- Ha sabut de cop que tenir Pàtria és un regal al que de tant en tant cal correspondre: poques vegades crida a un servei directe i greu, però quan això arriba, és necessari ser-hi present i amb un cor alegre.[4]
- (en castellà) Ha sabido de golpe que tener Patria es un regalo al que de tarde en tarde hay que corresponder: rara vez llama a un servicio directo y grave, pero cuando eso llega, es preciso acudir y con un corazón alegre.
- Revista de América, vol. 1, p. 68, 1945.
Referències
modificaBibliografia
modifica- Arce, Magda. Gabriela Mistral y Joaquín García Monge: una correspondencia inédita con la colaboración de Eugenio García Carrillo (en castellà). Andres Bello, 1989. ISBN 956-13-0760-9.
- Vargas Saavedra, Luis. Prosa Religiosa de Gabriela Mistral (en castellà). Santiago de Xile: Andres Bello, 1978.
- Tiempo (en castellà) Revista de América. Publicación mensual de Tiempo [Bogotá], vol. 1, (1945).