Rafa Lahuerta Yúfera
novel·lista valencià
Rafa Lahuerta Yúfera (València, 1971) és un escriptor valencià, fundador de la grada d'animació Gol Gran del València Club de Futbol.
 Dedicatòria a "La Balada del Bar Torino" (2014). | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Biografia a la Viquipèdia | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement |
València, 1971 (52/53 anys) |
| Ocupació | Escriptor |
 | |
La balada del Bar Torino
modifica- El València FC, el València convertit en Club de Futbol, tenia raó de ser quan s'entestava en ser bronco y copero. Mai no hauria d'haver abandonat eixa via, per més que estiguera mal vista i pitjor documentada. Aspre i coper és l'única via quan es manca de fins estilistes a ulls de l'opinió pública dominant. Quan eres, en definitiva, territori conquerit.[1]
pg. 10.
- De la mateixa manera que Blasco Ibáñez mai no va passar el tall de càtedra del Café Gijón, el València mai no va deixar de ser a ulls del sanedrí messetari l'equip provincià i matusser dels horteres valencians. Hem viscut molt de temps equivocats. Ací seguim. Ofrenar noves glòries a Espanya ens ha fet servils i acomplexats, sempre a expenses que una autoritat presumptament superior ens oferisca el corresponent sobre de sucre.[1]
- pg. 10.
- Vergonya comprovar, finalment, com els mateixos que ens posaren l'etiqueta de club ploró i victimista inventaren al poc de temps la pantomima del Villarato. Així s'escriu la història. Què senzill és manipular la realitat quan u és mitjà, missatge i altaveu.[1]
- pg. 40.
- [La Casa Regional de València a Mèxic], la mateixa on un joveníssim Raimon actuà davant d'una enorme senyera amb franja blava, franquista, sembla ser entre els incipients revoltosos d'ací però vàlida per als qui hagueren d'exiliar-se per perdre la guerra civil. Curiós.[1]
- pg. 43.
Sobre l'animació als camps de futbol
modifica- L'errada és atorgar-li galons a qui sols són cors i fanfàrria. Quan això ocorre s'activa un nou perill. Alguns xicons se'n venen damunt. Aleshores és l'aparència de poder, la vanitat i la falsa creença de sentir-se indispensables el que els converteix en un lobby amb ínfules. D'això al xantatge hi ha una línia molt delicada si no impera la responsabilitat i l'amplitud de mires. La temptació de tindre un cor de mil o dos-mil xicons a la teua disposició és molt perillosa. Els egoismes personals poden confondre's fàcilment si no hi ha una poderosa intel·ligència desinteressada que actue al mateix temps de fiscal i mediador.[1]
- pg. 160.
- Ser líder d'un grup d'animació organitzat és una gran responsabilitat quan es fa baix criteris ètics.[1]
- pg. 161.
- Un club de futbol és plural i transversal. Hi ha gent de totes les ideologies, de totes les creences, de totes les races, de totes les orientacions sexuals. Un grup d'animació ha de ser per tant escrupolosament respectuós amb eixa pluralitat. Per a que no caiga en el sectarisme i la intolerància es fa imprescindible ordenar uns mínims estètics i morals. La tradició dels grups d'animació sol ser antagònica amb estos principis, eixa és la dificultat.[1]
- pg. 161.
- Si un grup d'animació vol ser veritablement representatiu i exemplar ha de saber com se sent i respira el seu ecosistema. Apel·lar a la por és pa per a hui i fam per a demà. La por i les amenaces sols serveixen per a enverinar la convivència i fer-li un mal enorme al club. Deixa en la cuneta als millors. Els millors no solen deixar-se torejar pels violents. Poden claudicar, de fet claudiquen, però en eixa claudicació es perd tot el potencial creatiu que aportaven. Tot això, per desgràcia, ha passat a Mestalla. Hi ha un exèrcit silenciós de claudicants que vaga pels racons de les velles grades. Per a molts és tard. Han envellit, s'han resignat. Han aprés, per desgràcia, a mirar cap a un altre costat.[1]
- pg. 161.