Maria Aurèlia Capmany i Farnés
escriptora i activista feminista catalana
(S'ha redirigit des de: Maria Aurèlia Capmany)
Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 3 d'agost de 1918 — Barcelona, 2 d'octubre de 1991) fou una novel·lista, dramaturga i assagista barcelonina.
 Maria Aurèlia Capmany i Farnés | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Biografia a la Viquipèdia | |
 Obres de l'autor a Viquitexts | |
 Multimèdia a Commons | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement |
Barcelona, 3 d'agost de 1918 |
| Mort |
Barcelona, 2 d'octubre de 1991 (73 anys) |
| Ocupació | Novel·lista, dramaturga, assagista, escriptora, traductora, guionista i política |
 | |
Citacions
modifica- El que és més divertit és que m'he arribat a fer una fama de decidida a base de tota aquesta energia que em cal acumular per traspassar el límit de la quotidianitat.[1]
- La immensa majoria dels meus conciutadans no ha rebut la meva educació, ni ha tingut uns pares com els meus, ni uns avis, que m'han deixat per tota herència munts i munts de papers empolsats i muntanyes de llibres.[1]
- Mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.[2]
- Refuso amb tota l'ànima la possibilitat que la classe mitjana catalana descapitalitzada guanyi la partida, la sento com l'enemiga declarada de tota la gent que he respectat i que he estimat i que estimo, la responsable de l'exili i de la solitud d'en Sebastià Farnés, la responsable dels exilis reals de la postguerra, la responsable de totes les renúncies i de totes les misèries.[1]
- Aplica't la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l'àngel de la llar; només així començaràs a viure.[3]
«D'una assassina a una dona de bé». Cartes impertinents, 1971.
- La burgesia ha desertat moltes vegades: ja va desertar en el moment de la República, va desertar en el moment de l'actuació de la Generalitat, però sobretot va desertar absolutament en el moment de la guerra.[4]
- Els autors del teatre català (testimoni d'una marginació), 1976.
- Opinió de l'actitud de la burgesia catalana durant la Segona República Espanyola i la Guerra Civil Espanyola
- Tot és ficció. El punt de partida de qualsevol escriptor és l'experiència. Tot allò que imagina, ho imagina a través de les seves vivències i els seus records. Ara, a partir d'aquí, inventa. Doncs bé, tot és inventat.[5]
- «Maria Aurèlia Capmany parla amb Xavier Caraltó». Avui, 17 de març de 1990.
Dietari de prudències (1982)
modificaRelació de citacions publicades al seu llibre Dietari de prudències publicat l'any 1982, llibre que recull articles publicats a la revista Serra d'Or entre els anys 1970 i 1980 sobre l'actualitat catalana:
- He viscut en un món prudent i ple de suspicàcies que no m'agrada. M'agrada la gent decidida i rotunda i fins i tot mal gènit.[6]
- He procurat corregir el meu accent i emmanllevar la forma ascendent de la frase ponentina i l'eufòria del vocatiu mallorquí. No ho he aconseguit del tot, m'he quedat a mig aire i he aprés a mentir.[6]
- Confesso, i m'adono de fins a quin punt pot semblar démodée el que vaig a dir, que no he tingut mai problemes de comunicació. Tothom m'ha entès molt bé, sempre, el que ha passat és que molt sovint no els agradava allò que entenien.[6]
- M'agrada veure'm reflectida en els ulls de l'altra gent, en el mirall de les coses, en el contacte directe amb les mans de les persones, per això tinc una idea molt col·lectiva de la intimitat, per això, per parlar de mi he de parlar dels altres.[6]
- Ara vinc de viatge amb el ulls plens de paisatge llegit. Viure i escriure és una sola cosa i llegir també. Hem viscut tan plens d’experiències llegides que no hi ha racó que no sigui una tornada.[6]
- Així que es converteix en paraules, el paisatge deixa de ser llunyà per esdevenir una experiència plena, farcida, amb el llast del pes immens de les idees.[6]
- Jo posaria sempre com el símptoma més clar de l'exercici de la llibertat precisament això: no haver de mentir.[6]
- La veritat necessita ser dita perquè si no es diu no existeix. No existeix una veritat interior diferent de la veritat que es parla, i així hem aprés a mentir-nos, a simular, a tenir por del risc de les paraules.[6]
- Quan sento explicar algun lletraferit que això d'escriure el fa patir molt, i usa la metàfora del part i dels dolors del part, em quedo meravellada. Si a mi escriure em costés el més lleuger dolor, paraula d’honor que deixaria d'escriure.[6]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 Sunyer i Moliné, Magí «Maria Aurèlia Capmany i Farnés» (PDF). Revista del Centre de Lectura de Reus, Núm. 38, (1991), pàg. 4-5. ISSN: 2013-8989 [Consulta: 10 juliol 2012].
- ↑ Font, Jordi. «Ciutadana Maria Aurèlia». Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, 2001. Arxivat de l'original el 1095762102. [Consulta: 10 juliol 2012].
- ↑ «Cartes impertinents». AELC. [Consulta: 2 octubre 2020].
- ↑ Padullés, Xavier «El compromís polític en l'obra teatral de Maria Aurèlia Capmany» (PDF). Revista del Centre de Lectura de Reus, Núm. 70, (Abril 2001), pàg. 12-13. ISSN: 2013-8989 [Consulta: 10 juliol 2012].
- ↑ Caraltó, Xavier. «Maria Aurèlia Capmany parla amb Xavier Caraltó». Avui, 17-03-1990. [Consulta: 2 octubre 2020].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 Capmany, 1982.
Bibliografia
modifica- Capmany, Maria Aurèlia. Dietari de prudències. Barcelona: Hogar del Libro, 1982. ISBN 8472791238.