Enrique Jardiel Poncela

Enrique Jardiel Poncela (Madrid, 15 d'octubre de 1901 — Madrid, 18 de febrer de 1952) fou un escriptor castellà.

Infotaula de personaEnrique Jardiel Poncela
Enrique Jardiel Poncela.JPG
Enrique Jardiel Poncela (1931)
Projectes germans
Wikipedia-logo-v2.svg  Biografia a la Viquipèdia
Commons-logo.svg  Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement Madrid
16 d'octubre de 1902
Mort Madrid
18 de febrer de 1952 (49 anys)
Ocupació Guionista, dramaturg, escriptor, actor i director de cinema
Modifica dades a Wikidata

CitacionsModifica

  • Els fills no comencen a estimar de debó als seus pares fins passats els trenta anys.[1]
(en castellà) Los hijos no empiezan a querer de verdad a sus padres hasta pasados los treinta años.
  • Els gratacels són molt joves: per això han crescut massa i estan molt prims.[1]
(en castellà) Los rascacielos son muy jóvenes: por eso han crecido demasiado y están delgadísimos.
  • Els pits de les dones són l'única persistència de l'home, els agafa en néixer i ja no els deixa anar fins a morir de vell.[2]
(en castellà) Los senos de las mujeres son la única persistencia del hombre, los coge al nacer y ya no los suelta hasta morir de viejo.
  • Ésser lliure és deixar de dependre d'algú per a dependre de tothom.[3]
(en castellà) Ser libre es dejar de depender de alguien para depender de todos.
  • Hi ha dues maneres d'aconseguir la felicitat: una, fer-se l'idiota; una altra, ser-ho.[4]
(en castellà) Hay dos maneras de conseguir la felicidad, una hacerse el idiota; otra serlo.
  • L'amor és una comèdia en un acte: el sexual.[5]
(en castellà) El amor es una comedia en un acto: el sexual.
  • A la dona, l'instint de conservació és inferior a l'instint de conversa.[2]
(en castellà) En la mujer, el instinto de conservación es inferior al instinto de conversación.
  Nueve historias contadas por un mudo.
  • Hi ha dones tan maques que no s'explica com no es desmaien al mirar-se al mirall.[2]
(en castellà) Hay mujeres tan lindas que no se explica como no se desmayan al mirarse al espejo.
  Nueve historias contadas por un mudo.
  • La dona és com els cotxes, a la vellesa és quan més es pinten.[2]
(en castellà) La mujer es como los autos, a la vejez es cuando más se pintan.
  Nueve historias contadas por un mudo.
  • El secret de l'ànima de les dones consisteix en no tenir-la en absolut.[2]
(en castellà) El secreto del alma de las mujeres consiste en carecer de ella en absoluto.
  Pero... Hubo alguna vez once mil vírgenes?, 1930.
  • La dona perd la seva virginitat quan vol mentre que l'home quan pot.[5]
(en castellà) La mujer pierde su virginidad en el amor cuando quiere, mientras que el hombre la pierde cuando puede.
  Pero... Hubo alguna vez once mil vírgenes?, 1930.
(en castellà) Definir el humorismo es como pretender clavar por el ala una mariposa, utilizando de aguijón un poste del telégrafo.
  Amor se escribe sin hache, 1931.
  • La vida és tan amarga que cada dia fa venir ganes de menjar.[4]
(en castellà) La vida es tan amarga que abre las ganas de comer.
  Cuatro corazones con freno y marcha atrás, 1936.

Máximas mínimas (1937)Modifica

  • Qui perd una dona no sap el que guanya.[5]
(en castellà) El que pierde una mujer no sabe lo que gana.
  Máximas mínimas, § 102.
(en castellà) El pudor es un sólido que sólo se disuelve en alcohol o en dinero.
  Máximas mínimas, § 233.
  • Quan ha de decidir el cor, és millor que decideixi el cap.[4]
(en castellà) Cuando tiene que decidir el corazón es mejor que decida la cabeza.
  Máximas mínimas, § 245.
  • A les dones els sedueix que se les sedueixi.[2]
(en castellà) A las mujeres les seduce que se las seduzca.
  Máximas mínimas, § 272.
  • Ésser lliure és deixar de dependre d'algú per a dependre de tothom.[3]
(en castellà) Ser libre es dejar de depender de alguien para depender de todos.
  Máximas mínimas, § 450.
  • Patrimoni és un conjunt de béns; matrimoni és un conjunt de mals.[5]
(en castellà) Patrimonio es un cojunto de bienes; matrimonio es un conjunto de males.
  Máximas mínimas, § 535.
  • En tota admiració hi ha un ressentiment callat.[1]
(en castellà) En toda admiración hay un resentimiento callado.
  Máximas mínimas, § 579.
  • La gelosia és el deliri de l'instint de propietat.[5]
(en castellà) Los celos son el delirio del instinto de la propiedad.
  Máximas mínimas, § 616.

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica