Cinema Paradiso

Cinema Paradiso (títol original en italià Nuovo Cinema Paradiso) és una pel·lícula francoitaliana de 1988, dirigida per Giuseppe Tornatore i doblada al català.

Cinema Paradiso

Projectes germans
Article a la Viquipèdia
Dades generals
Direcció	Giuseppe Tornatore
Guió	Giuseppe Tornatore
Música	Ennio Morricone
Fotografia	Blasco Giurato
Estrena	29 setembre 1988, 17 novembre 1988, 7 desembre 1989, 1r abril 2019, 20 setembre 1989 i 1988
Durada	155 min.
Gènere	coming-of-age i drama
Enllaços externs
Web oficial	Cinema Paradiso - Lloc web oficial
	Fitxa
FilmAffinity	Fitxa
Rotten Tomatoes	Fitxa

Citacions

• Tard o d'hora, arriba un moment en que parlar o estar callat és quelcom semblant. Per això callo.

(en italià) Prima o poi arriva un tempo che parlare o stare muti è la stessa cosa; è meglio starsi zitti

 — Alfredo

• Toto, jo esculllo els meus amics pel seu aspecte i als meus enemics per la seva intel·ligència.

(en italià) Io scelgo i miei amici in base al loro aspetto e i miei nemici per la loro intelligenza.

 — Alfredo

• El progrés sempre arriba massa tard.

(en italià) Il progresso! Sempre tardi arriva

 — Alfredo

• Ara que he perdut la vista hi veig millor.

(en italià) Ora che ho perso la vista ci vedo di più

 — Alfredo

• Una vegada, un rei va celebrar un festa i totes les princeses més belles del regne hi acudiren. Un soldat que feia la guàrdia veié passar la filla de rei. Era la més bonica de totes i se'n va enamorar a l'acte. Però que podia fer un pobre soldat en comparació amb la filla de rei? Finalment, un bon dia va aconseguir parlà amb ella i li va dir que no podia viure sense estar al seu costat. La princesa es va quedar tan impressionada pel seu fort sentiment que li va dir al soldat: "Si aconsegueixes esperar cent dies i cent nits sota el meu balcó al final seré teva. I a partir d'aquell instant el soldat va anar-hi i esperà un dia, i dos, i deu, i després vint i cada nit la princesa l'observava rere la finestra però ell no es movia mai. Amb la pluja, amb el vent, amb la neu, sempre estava allà; els ocells se li cagaven a sobre i les abelles se'l menjaven viu però ell no es movia. Després de noranta dies, estava tremendament prim, pàl·lid, les llàgrimes li queien dels ulls i no podia contenir-les; ja no tenia forces ni per dormir. Mentrestant, la princesa seguia observant. Arribat la nit que feia noranta-nou, el soldat es va incorporar, va agafar la cadira, i se'n va anar.

(en italià) Una volta un re fece una festa e c'erano le principesse più belle del regno. Ma un soldato che faceva la guardia vide passare la figlia del re. Era la più bella di tutte e se ne innamorò subito. Ma che poteva fare un povero soldato a paragone con la figlia del re! Basta! Finalmente, un giorno riuscì a incontrarla e ce disse che non poteva più vivere senza di lei. E la principessa fu così impressionata del suo forte sentimento che ci disse al soldato: "Se saprai aspettare cento giorni e cento notti sotto il mio balcone, alla fine, io sarò tua!" Minchia, subito il soldato se ne andò là e aspettò un giorno, due giorni e dieci e poi venti. Ogni sera la principessa controllava dalla finestra ma quello non si muoveva mai. Con la pioggia, con il vento, con la neve era sempre là. Gli uccelli ci cacavano in testa e le api se lo mangiavano vivo ma lui non si muoveva. Dopo novanta notti era diventato tutto secco, bianco e ci scendevano le lacrime dagli occhi e non poteva trattenerle ché non aveva più la forza manco per dormire... mentre la principessa sempre che lo guardava. E arrivati alla novantanovesima notte il soldato si alzò, si prese la sedia e se ne andò via.

 — Alfredo

• Ara entenc perquè el soldat va marxar just al final. Sí, una nit més i la princesa hagués estat seva. Però no podia mantenir la seva promesa. Hagués estat terrible. S'hagués mort. En canvi, almenys per noranta-nou nits, va viure amb la il·lusió de que ella estava allà esperant-lo.

(en italià) Ora ho capito perché il soldato andò via proprio alla fine. Sì, bastava un'altra notte e la principessa sarebbe stata sua. Ma lei poteva anche non mantenere la sua promessa. Sarebbe stato terribile. Sarebbe morto. Così invece, almeno per novantanove notti, era vissuto nell'illusione che lei fosse lì ad aspettarlo.

 — Salvatore