Usuari:Docosong/Locució llatina: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
m 360 revisions importades de w:Locució llatina: Important la pàgina, de les referències ja en parlarem... XD
Cap resum de modificació
Línia 1:
{{inacabat|Unapersona}}
[[Fitxer:Errare humanum est.jpg|thumb|325px|«Errar és humà».]]
Les '''locucions llatines''' són expressions en [[llatí]] que s'utilitzen en [[català]] amb un significat pròxim a l'original. En l'ús popular aquestes locucions es coneixen com a «llatinades». Atès que el llatí va ser la llengua d'expressió cultural i científica en [[Europa]] fins al segle XVIII, moltes locucions han perviscut en el [[llenguatge jurídic]], filosòfic, tècnic, religiós, mèdic i científic.
 
== Llista de locucionsLocucions llatines ==
En l'ús de les locucions llatines hi ha a més a més una actitud mixta, pel fet que, a vegades, són usades per persones que no coneixen bé la llengua llatina, i això és motiu d'errors freqüents. Aquest és el cas de la locució *''de motu proprio''; l'ús correcte és sense preposició, ja que es tracta d'un ablatiu, i cal dir [[motu proprio|''motu proprio'']]. El mateix passa amb *''a grosso modo'', que no admet la preposició pel mateix motiu (cal dir ''grosso modo'').
 
El mal ús del llatí és satiritzat en ''Fray Gerundio de Campazas'', novel·la castellana del [[segle XVIII]] escrita pel [[José_Francisco_de_Isla|pare Isla]].
 
== Pronunciació llatina ==
La pronunciació del [[llatí]] és un assumpte debatut entre [[filologia|filòlegs]], [[lingüística|lingüistes]] i [[historiador]]s, encara que és un problema que afecta la parla popular, no a l'ús culte. Una explicació suggereix que, per als parlants natius, la relació entre la [[ortografia]] llatina i la seva pronunciació va poder ser semblant a la que avui existeix entre l'ortografia francesa o anglesa i les seves respectives pronunciacions. La derivació de les [[llengües romàniques]] a partir del [[llatí vulgar]] ([[dialecte]] llatí que es parlava després de l'[[època clàssica]] i que parlava el poble menys culte), fa probable la hipòtesi anterior. Donada aquesta manca de certesa, les normes de pronunciació que s'ofereixen a continuació són només hipotètiques. Responen a una convenció entre filòlegs i estudiosos per facilitar la lectura, l'estudi i l'aprenentatge del llatí, i el coneixement dels textos escrits en aquesta llengua.
 
''Grosso modo'', aquestes són les principals [[fonètica|normes fonètiques]] acordades de pronunciació clàssica del llatí:
* c es pronuncia /k/, com en casa (oclusiva, velar, sorda). Així: cetera es pronuncia /Ketera/.
* ph es pronuncia /f/, com en amfibi (fricatiu, interdental, sorda). Així: Amphibia es pronuncia /amfíbia/.
* g es pronuncia /g/, com en gat (oclusiva, velar, sonora), o com en àguila (fricativa, velar, sonora). Per exemple: genus-generis es pronuncia /guénus-guéneris/.
* j no existeix en llatí clàssic. En llatí vulgar representa i. Per exemple: ''Justitia'' en lloc de ''iustitia''. Ambdós casos poden pronunciar /iustitia/ o /yustítia/ (respectivament, amb valor vocàlic de ''i'' davant vocal, i valor consonàntic de ''i'' davant vocal).
* qu es pronuncia /ku/. Per exemple: que es pronuncia /Kue/.
* v es pronuncia /u/. Per exemple: veni es pronuncia /uéni/. Però també s'admeten les pronunciacions/b/(billavial fricativa explosiva) i/v/(llavi-dental, fricativa, sonora); això dependrà de l'origen del qui parli. Així, un català pronunciarà /Béni/ i un italià pronunciarà /veni/
* ll es pronuncia com la ela geminada del català o de l'italià a Rafaello, /ll/. Per exemple: bellum belli es pronuncia /bél·lum bél·li/.
* Els diftongs [[æ]] i [[œ]] es pronuncien /ai/ i /o/ respectivament. [[Verbigràcia|VG]]: aquí →/ákuai/; œconomia →/oykonómya/. Hi ha excepcions, com ara en el cas de poeta, que es pronuncia com en català: /poeta/.
 
== Llista de locucions llatines ==
Llista de les locucions llatines més usades en català actualment, conjuntament amb algunes frases en llatí que han esdevingut part de la cultura general.
{{Índex}}
== A ==
;[[A posteriori]]: "A partir del que ve després"; es diu de l'argumentació que es fa amb una experiència prèvia.