Carles Cardó i Sanjoan
eclesiàstic i escriptor
Carles Cardó i Sanjoan (Valls, 5 de maig de 1884 – Barcelona, 24 de març de 1958) fou eclesiàstic i escriptor, canonge de la seu de Barcelona i influent pensador humanista.
 Placa de Carles Cardó a Valls | |
| Projectes germans | |
|---|---|
 Biografia a la Viquipèdia | |
 Multimèdia a Commons | |
| Dades biogràfiques | |
| Naixement |
Valls (Alt Camp), 5 de maig de 1884 |
| Mort |
Barcelona, 24 de març de 1958 (73 anys) |
| Ocupació | Sacerdot, escriptor, poeta, filòsof i traductor |
 | |
Citacions
modificaLlengua i literatura
modifica- El dia que aconseguíssim que els catalans escriguessin correctament el català, aquell dia ja no hi hauria catalanistes; només hi hauria catalans.[1]
Conferència "Els problemes espirituals de Catalunya", llegida a l'Associació Catalanista de Valls, 29 de febrer de 1920.
- Tots els dialectes locals tenen gemmes d'idioma dignes d'ésser incorporades a la llengua literària.[2]
- «La llengua i els dialectes». Acció Comarcal, Núm. 16 (19 de setembre de 1925), p. 1-2.
- Publicar llibres obstinadament en un país que no en llegeix és una doble victòria damunt els interessos materials i damunt l'amor propi.[3]
- «La premsa comarcal». Acció Comarcal, Núm. 136 (14 de gener de 1928), p. 1.
- Escriure original és relativament fàcil. És dir el que es vol dir i es pot, i la resta s’abandona [...] Traduir és un turment.[4]
- Del plaer i del turment de traduir, 1936.
Espiritualitat
modifica- L'anima no mor. Mor el cos llur.[5]
- La Paraula Cristiana, 1928.
- Viure no és més que ésser, sinó ésser més.[6]
- Meditació Catalana, 1953.
Nacionalisme
modifica- La nacionalitat és substantiva, mentre que l'Estat és adjectiu.[7]
- Histoire spirituelle des Espagnes, 1946.
- La nacionalitat és [...] gairebé sempre una conquesta. És com la llibertat: [...] una perfecció difícil que cal conquerir.[8]
- Meditació Catalana, 1953.
- Sols una Catalunya moralment neta [...] tindria l'èxit, àdhuc nacional, més assegurat [...] que una Catalunya ardentment nacionalista.[9]
- Meditació Catalana, 1953.
- ¿Que anirem a Madrid a demanar per favor que es deixin separar? La independència no es demana: es proclama i es defensa.[10]
- Meditació Catalana, 1953.
Referències
modifica- ↑ Cardó, Carles. Els problemes espirituals de Catalunya: conferència llegida a l'Associació Catalanista de Valls el dia 29 de febrer de 1920. Barcelona: Imprenta de la Casa de Caritat, 1920.
- ↑ Cardó, Carles «La llengua i els dialectes» (
PDF). Acció Comarcal, Núm. 16, (19-09-1925), pàg. 1-2.[]
- ↑ Cardó, Carles «La premsa comarcal» ( PDF). Acció Comarcal, Núm. 136, (14-01-1928), pàg. 1.[]
- ↑ Cardó, Carles «Del plaer i del turment de traduir». Quaderns: revista de traducció, núm. 2, (1998), pàg. 139-140 [Consulta: 31 agost 2017].[]
- ↑ Cardó, Carles «Tres coses que tenen importància». La Paraula Cristiana [Barcelona], núm. 38, (febrer 1928), pàg. 97 [Consulta: 6 setembre 2017].
- ↑ Cardó, 1977, p. 294.
- ↑ Cardó, 1977, p. 250.
- ↑ Cardó, 1977, p. 273.
- ↑ Cardó, 1977, p. 277.
- ↑ Cardó, 1977, p. 297.
Bibliografia
modifica- Cardó, Carles. Les dues tradicions. Barcelona: Claret, 1977. La primera versió fou publicada el 1946 en francès Histoire spirituelle des Espagnes. L'edició inclou «Meditació Catalana» originalment publicat entre 1953 i 1959 com a opuscle anònim ciclostilat.