Màrius Torres i Perenya

Màrius Torres i Perenya (Lleida, 30 d'agost de 1910 - Sant Quirze Safaja, 29 de desembre de 1942) fou un poeta català.

Màrius Torres i Perenya

Monument de Màrius Torres a Lleida
Projectes germans
Biografia a la Viquipèdia
Obres de l'autor a Viquitexts
Multimèdia a Commons
Dades biogràfiques
Naixement	Lleida (Segrià),  30 d'agost de 1910
Mort	Sant Quirze Safaja (Moianès),  29 de desembre de 1942 (32 anys)
Ocupació	Poeta, escriptor i metge

Citacions

• No ens aturem als temples on altres pelegrins
  arriben al llindar de la teva presència.
  No volem la teva ombra; volem la teva essència,
  Pare de l'infinit que tots portem a dins.

Peregrins, 1939.

Notes per al meu autoretrat (1936)

• Què val més? Estimar Catalunya i no estimar gairebé cap català, o a la inversa? Hi ha gent que estima la Humanitat i no té cap amic.
• Si Catalunya deixés de ser una Nació esclava, sospito que jo deixaria de ser nacionalista.

Correspondència epistolar

• El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l'amarguíssim exercici de veure les coses tal com són.

Carta de Màrius Torres a la seva família, 2 de juliol de 1941.

• Estar trist és una manera tàcita, sense paraules, de queixar-se.

Carta de Màrius Torres a Mercè Figueras, 4 de setembre de 1937.

• Dant va veure una sola vegada Beatriu, quan era una nena. Beatriu es va casar, va tenir fills, i va morir. Dante, trenta anys més tard, va escriure la Comèdia pensant en ella. Vet ací uns "enamorats" singulars... Tanmateix, allò era amor! L'amor és un sentiment molt pur i molt matisat. Si en tenim una idea falsa és gràcies als tractats de moral, les novel·les, i les pel·lícules. Allò que la gent anomena amor, és tan poca cosa! La majoria de la gent és incapaç d'estimar, perquè és incapaç de vèncer el seu egoisme. I s'acontenta d'una caricatura de l'amor, com, incapaç de sentir la veritable música, s'acontenta de Maria de la O, o del Saltiró de la Cardina.

Carta de Màrius Torres a Mercè Figueras, 7 de març de 1937.

• Tal com és ara, aquest afecte nostre, em sembla una vall entre muntanyes, una verda vall entre muntanyes inaccessibles que ens isolen i que limiten el paisatge on ens hem de moure. Mai no podríem superar aquestes muntanyes. Posat que ho aconseguíssim, és possible que trobéssim una altra cordillera encara més abrupta per barrar-nos el pas. No podem aspirar al món, Mercè. Ens hem de recloure en la petita vall. I bé, fem-la ben bonica la nostra vall. Plantem-hi flors, arbres. Bastim-hi columnes, cabanes, temples, estàtues. Criem-hi coloms, àligues, rossinyols. Que cada una de les seves pedres sigui treballada amb les nostres mans i el nostre amor. Que no resti erma cap de les seves feixes. Així oblidarem les muntanyes que ens limiten. Si el nostre amor no pot créixer en extensió vers altres terres prohibides, res no ens priva de conrear intensament la petita terra de la nostra vall per fer-li rendir el màxim de flors i de fruits. I, què caram! El Paradís era també una petita vall!

Carta de Màrius Torres a Mercè Figueras, 7 de març de 1937.