Nàufrags: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m added Category:Novel·les using HotCat |
acabat |
||
Línia 4:
}}
'''''Nàufrags''''' és una novel·la de l'escriptor català [[Prudenci Bertrana i Comte]]. Fou escrita el 1907 —després de ''[[Josafat]]''— i ambientada implícitament al municipi de [[Banyoles]] de prinicipis del segle XX. Narra la història d'un jove capellà, mossèn Joaquim, que opta de manera primerenca pel celibat i és ordenat sacerdot a [[Girona]], fet que el porta a la ruïna moral per enamorar-se de la seva cosina, un [[amor]] prohibit.
== Citacions ==
Línia 24:
| lloc = Capítol IV, p. 57-58
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=57-58}}
}}
{{Cita
| cita = Pobres transcripcions i pobres sonates! Sols una enyorança d'art com la que sentia mossèn Joaquim podia fer-les resistibles en mans de Cèlia.
| lloc = Capítol V, p. 63
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=63}}
}}
{{Cita
| cita = Quan les pal·lideses de la posta alletaven l'espai, feien son retorn i altra volta el [[camí]] pedregós flagel·lava els peuets de la Cèlia i altra volta ella cercava la fermesa de son cosí, i els dos enllaçaven llurs [[braç|braços]] amb la senzillesa d'un habitud, mentre la Lena s'hi ajuntava reclamant, també, la seva part de protecció i d'afecte. En arribar a la vila es separaven commosos, sentint que s'estimaven amb més tendresa aprés d'aquella petita llibertat que tenien d'amagar a tothom.
| lloc = Capítol V, p. 76-77
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=76-77}}
}}
{{Cita
| cita = Mossèn Joaquim, entretant, fugí dels homes i de les coses, engelosit del sentiment nou que havia infantat son cor. En sa cambra monacal li plaïa saturar-se de tristesa, lliurar-se tot ell passivament a l'escomesa lenta d'un romàntic penar, que era així com la iniciació d'un gran misteri, com el desig d'una suaitat impossible, d'una dolcesa vedada.
| lloc = Capítol IX, p. 100
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=100}}
}}
{{Cita
| cita = Els [[negre|negres]] [[ull|ulls]] de la verge s'apartaren d'ell tossudament, sense pietat, castigant-lo per aquell sanglot de la [[nit]] memorable, per aquell crit de nàufrag, per aquella feblesa d'home embriac de [[poesia]] i efluvis amorosos.
| lloc = Capítol XI, p. 117
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=117}}
}}
{{Cita
| cita = Dins la tartana, en pendre lloc, un home de [[brusa]] s'apartà per no tocar-li ni tan sols un [[fil]] de la sotana, un altre féu el mateix i el deixaren de banda, sol, com si fos un empestat, fins que dues dones, de parlar tamvernari, l'enclogueren entre llurs cistells d'aviram. Mossèn Joaquim, avergonyit, féu la trista reflexió que ja no cabia ni entre els sants ni entre els heretges, i es penedí d'haver anat a aquell país on tan sols trobà amargures i menyspreus.
| lloc = Capítol XI, p. 129-230
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=129-130}}
}}
{{Cita
| cita = Un [[desig]] foll de [[venjança]] s'apoderà d'ell. Li semblava que tota aquella gent, que s'arremolinava amb estridències d'orgia, s'eren reunits per afrontar Cèlia. Hauria calat foc a l'envelat sense remordiment. Però, ¿qui era ell? ¿En nom de què, sa venjança? Son amor no li dava dret a res; al contrari, la folla multitud s'hauria escandalitzat en descobrir-lo. Allí ningú no pecava; els pares, els parents, els germans, ningú no tenia res a dir, l'únic que feia un sacríleg mancament era ell. Es veié ridícul, vestit amb unes robes que no eren seves, encongit com un tímid adolescent al costat d'una meretriu afalagadora, ple d'una tristesa incomprensible, indisculpable...
| lloc = Capítol XIV, p. 155
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=155}}
}}
{{Cita
| cita = I no podia deixar d'amar-la! Al contrari, quan veié Cèlia amb el rostre encès, plena d'una ira vulgar, robustament agitada; quan veié que entre ells dps no hi podia haver ni el més subtil idealisme, com allà baix, en el poble en la nit maleïda, la cobejà francament amb tota la força de sa virilitat entera.
| lloc = Capítol XV, p. 160
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=160}}
}}
{{Cita
| cita = El despertar era un turment, car els somnis tenien per a ell ironies cruels, i Cèlia, emmalaltida d'amor, se li presentava plena de consentiment i de dolcesa. I l'hora poètica de la matinada, quan a fora en el [[jardí]] xerrotejaven els oronells, i el ventijol espolsava la rosada de les branques verdejants, i la cambra s'inundava de fresca claredat, i una vaga aroma de flors novelles es filtrava pels junts del balconet, era l'instant que amb més vital energia cobejava l'amor de sa cosina. Sa [[castedat]] li pareixia aleshores una cosa insofrible.
| lloc = Capítol XVI, p. 170
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=170}}
}}
{{Cita
| cita = La visió de Cèlia [[fred|freda]], [[groc|groga]], reposant dins la caixa, impossible per a ell i per als altres, no li era tan penosa com la de Cèlia vivent, rebregada brutalment per l'amor d'un home, rebolcant-se adolorida i joiosa alhora en l'ample llit nuvial.
| lloc = Capítol XVII, p. 175
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=175}}
}}
{{Cita
| cita = A la plaça, el sacerdot mirà les finestres de casa de Cèlia. En cap no s'hi albirava ni la més petita claredat; en totes elles les cortinetes penjaven indiferents; en cap no es notava aquell doblec que obren les mans amigues per a deixar pas a l'esguard piadós, en les hores dels grans anunciaments. Era igual també.
| lloc = Capítol XVIII, p. 187
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=187}}
}}
{{Cita
| cita = El [[pi]], desconeixedor de tota civilitat i de tota abstracció, indiferent a les tiranies de l'[[esperit]], restava pregonament admirat d'aquella volva negra que li parlava d'una petita entranya sofrent i angoixosa pel desamor d'una dona absent. [...] No ho entenia, el pi, i callava, i el sacerdot cada jorn se sentia més propici a lliurar-se al goig de vegetar com el pi, a la joia de viure quieta, plàcida i austera, plena d'una certesa d'immortalitat panteística... — És la mort espiritual, —pensava, però també a voltes creia que era una veritable [[ressurrecció]].
| lloc = Epíleg, p. 201-202
| refs = {{sfn|Bertrana|2015|pp=201-202}}
}}
| |||